Els que ja han vist el muntatge de ‘Turandot’ que aquest dilluns estrena la vintena temporada del renovat Liceu, en parlen amb entusiasme. Em diuen que han tornat a plorar en el tercer acte ramb ‘Nessun dorma’, l’ària que ens dibuixa la fredor de l'estança i el fulgor de les estrelles que tremolen d’esperança i amor. Però també elogien la versió futurista de Franc Aleu, que no té res a veure amb la que s’havia d'estrenar si no hagués estat pel foc, i que tampoc no té similituds amb la que Nuria Espert va dirigir el dia que es va inaugurar la reconstrucció. També un 7 d’octubre, com aquesta vegada.

No s’assemblen i en canvi tenen una cosa en comú, més enllà, és clar, de les vicissituds amoroses de Turandot i Calaf. La història de la princesa xinesa representa, per al Liceu, una constatació recurrent de la tenacitat, un missatge que transmet el lligam entre el passat (històric, tràgic, convuls) i el futur d’una institució que malda per no ser només un monument, sinó un esperit actiu i contemporani. Les cendres i el ressorgiment es barregen en la resposta de l’esclava Liù al requeriment que li fa Turandot: «'Chi posse tanta forza nel tuo cuore'?’». I ella contesta: «‘Principessa, l’amore!’».