«En un dia les persones que busquen a internet acumulen vuit bilions de gigabytes de dades. Aquesta quantitat d’informació ingent ens pot dir molt dels qui som». Així comença la ressenya de ‘Todo el mundo miente’, el llibre escrit per Seth Stephens-Davidowitz sobre l’anomenat ‘big data’, aquest immens dipòsit d’informació que nosaltres mateixos introduïm sobre els assumptes propis, alguns dels quals no confessem ni els nostres millors amics. Google és un poderós promotor de contingut, la informació del qual arriba a tot el que es pot imaginar gràcies al 91,47% de totes les cerques que es fan a través d’aquesta eina. Més de 4.000 milions de persones utilitzem aquest servidor per esbrinar, preguntar i informar-nos sobre qüestions que poden ser de poca importància però també íntimes i inconfessables. Quan qualsevol de nosaltres consulta una informació confidencial, queda acumulada en un ‘big data’.
Stephens-Davidowitz ens diu que en general mentim i ocultem moltes coses als altres sobre si diem que hem llegit un llibre quan no ho hem fet; que ens agraden les dones, i al nostre interior saber que no és cert; mentim sobre no haver provat drogues o responem que no estem deprimits ocultant una depressió que només Google coneix perquè hi hem investigat. ¿Per a què hauríem de mentir a Google des de la intimitat del nostre habitacle? Davant l’ordinador ens sentim segurs del que estem escrivint sense ser conscients que tot queda. Google ho té.
Per Google no tenim a penes secrets perquè no se’ns ocorre pensar en què sigui un ‘algú’ que emmagatzema la nostra informació. De tota manera, és tranquil·litzador saber que seria un delicte qualsevol publicació de les nostres dades; no obstant, no és delicte que Google en disposi transformant-los en una valuosa informació sobre les nostres tendències i hàbits per utilitzar-los amb finalitats comercials o fins i tot polítiques. En definitiva: compte de transformar Google en un confessionari perquè es queden amb els nostres pecats per sempre.