Meritxell Batet, presidenta del Congrés de Diputats, reivindicava en un article publicat en aquest diari el passat 11 de setembre el valor de la pluralitat en la vida política i citava Hannah Arendt en la idea que «introduir l’absolut en l’esfera de la política significa la perdició». Un magnífic advertiment difícil de no ser compartit per qualsevol demòcrata. La qüestió, però, és amb quina facilitat molts dirigents polítics veuen els absoluts que els adversaris introdueixen en la vida pública i ignoren els propis absoluts, aquells que ells també imposen. 

Batet sap perfectament de què parla quan cita Arendt, coneix amb precisió el significat de la pèrdua dels principis democràtics quan l’absolut s’imposa. 

Ella tindrà el trist privilegi de la història parlamentària recent de ser la primera presidenta del Congrés de Diputats que en nom d’un absolut va laminar un dels principis més sagrats en qualsevol democràcia: el de la representació política de quatre diputats i, amb ells, el de més d’un milió i mig de ciutadans.

Batet va liderar l’acord de la Mesa del Congrés que ens suspenia de la nostra funció de diputats electes, volatilitzant la presumpció d’innocència i deixant centenars de milers de ciutadans sense la justa i proporcional representació política que les eleccions havien produït. I ho va fer sense ni tan sols donar-nos la possibilitat de comparèixer davant la Comissió de l’Estatut del Diputat. De fet, no només ens va negar a nosaltres el dret a poder-nos expressar sinó que la va negar a la resta de 346 diputats i diputades que són, d’acord amb el Reglament del Congrés de Diputats, els únics capacitats per dilucidar mitjançant el procediment d’un suplicatori, l’aixecament de la immunitat parlamentària. 

Batet va dimitir de l’alta responsabilitat que ocupa –que no és ordenar els debats, sinó garantir que els diputats, en tant que dipositaris de la voluntat popular, puguin exercir plenament i sense restriccions imposades aquesta representació.

Protegir sense vacil·lar els drets inherents a un diputat –sobretot si no comparteixes ideologia– sembla un concepte massa audaç per a una classe política més preocupada en la seva supervivència personal que en la resolució del conflicte més important que aquest Estat té des de 1978. Però, sobretot, sembla un concepte incompatible amb qui abraça l’absolut com a estratègia d’acció política.

Amb aquest capteniment de la presidenta Batet i de bona part dels dirigents polítics espanyols, el problema no el tenim només els independentistes catalans a qui s’ha decidit silenciar a partir de l’absolut que els guia, el de la unitat d’Espanya, sinó que el té la democràcia espanyola en el seu conjunt. 

Renunciant, des de la presidència del Congrés, a defensar els drets dels electes, suspenent-nos directament, s’està donant carta blanca a aquells que en el futur decideixin tornar a deixar sense veu, de forma arbitrària, a altres sectors de la societat espanyola que esdevinguin incòmodes.

De passada, Batet va evidenciar com de dèbil és la separació de poders avui a Espanya. Alfonso Guerra ens va recordar fa unes dècades que Montesquieu havia mort amb l’objectiu de justificar la imposició del poder executiu sobre el poder legislatiu. La proclama de Guerra a favor de la preeminència del poder executiu sobre els altres dos era una absoluta barbaritat perquè no hi ha democràcia de debò, de qualitat, sense una separació clara de funcions i uns mecanismes recíprocs de control. 

La mateixa barbaritat s’esdevé quan aquesta preeminència se l'atorga el poder judicial, tal com contemplem, perplexos alhora que víctimes, a l’Estat espanyol d’un temps ençà. La perplexitat no sorgeix perquè determinades instàncies judicials pretenguin envair terreny aliè, sinó per la docilitat amb què els altres poders s'hi resignen.

Per això, apel·lem els vells i savis valors republicans que defensen, ardidament, la divisió de poders com una de les columnes mestres que sostenen la democràcia. 

Per això, presidenta Batet, estant d’acord que l’absolut en política ens porta a la perdició, hauria estat i seria molt saludable per la democràcia que, en l’exercici de les teves responsabilitats, la coherència entre el que prediques i el que practiques fos un criteri en la teva presa de decisions.