Ha mort Daniel Johnston,Daniel Johnston, i com tantes persones a qui va salvar la vida repetides vegades amb les seves cançons, sento una tristesa infinita. Des que es va saber la notícia, les xarxes socials s’han omplert de laments. I sento que els missatges de comiat que llisquen pel meu ‘timeline’ són especialment sincers, honestos i emocionants. Com sincera, honesta i emocionant era la seva música. I plena d’amor, humor i bellesa. Del meu passeig tremolós per Twitter, especialment commoguda pels missatges, els textos i les fotos d’amics i coneguts que van tenir la sort de coincidir-hi, em va cridar l’atenció que tanta gent expliqués que l’havien descobert –i s’havien enamorat de les seves cançons i els seus dibuixos– a través del documental ‘The Devil and Daniel Johnston’ (2005).

Tots els camins porten (o haurien de portar) a Daniel Johnston perquè era únic, perquè era genial. Però, d’entre totes les rutes possibles, arribar a ell a través d’una pel·lícula em sembla bonic. És bonic i, alhora, confirma el valor del cine documental com a impulsor i accelerador de la cultura pop. És innegable que l’extraordinària pel·lícula que va dirigir Jeff Feuerzeig, retrat alhora precís i voluntàriament esmunyedís de l’artista (¿com resumir en un documental un cap i una ànima tan complexos?), va ser fonamental perquè molta gent descobrísJohnston, també perquè creixessin la seva llegenda i l’interès entorn d’ell.

Que un documental aconsegueixi una cosa així no és fàcil, transcendir el retrat d’un artista no és senzill. Topar alhora amb l’essència d’un personatge, sense trair-la, i trobar la manera de comunicar-la és una proesa gairebé sobrenatural, tant com aconseguir que la proposta cali. Hi ha altres exemples, com ‘Crumb’ (1994), magnífic documental de Terry Zwigoff sobre el pare del còmic ‘underground’ Robert Crumb, o ‘Searching for Sugar Man’ (2012), que abraçava el gènere amb mecanismes de la ficció per descobrir-nosSixto Rodríguez, un artista maleït. Però, d’entre tots, em quedo amb ‘The Devil and Daniel Johnston’ com a exemple d’aquest documental que agita la cultura popular i té la força de presentar-nos a artistes de qui ja no ens desenganxarem mai.