Fa uns dies, Filippo Ceccarelli, a 'La Repubblica', escrivia un reportatge amb l’excusa d’una foto que Salvini havia penjat a Twitter. Se'l veia assegut al seu despatx, somrient, amb una camisa blanca, i amb un text que deia: "Treballant per evitar el desembarcament de 500 immigrants". L’article, en clau irònica, apuntava que Salvini apareixia "en el lloc més estrany, el Viminale", és a dir, el Ministeri de l’Interior. Ho deia, és clar, perquè el personatge, a part de provocar crisis de tota mena, s’ha passat l’estiu ensenyant a la platja un cos més aviat mòrbid o fent arengues a les places o cantant 'Felicità' amb Al Bano. "El seu ritus estiuenc i eufòric", afegeix Ceccarelli.

Salvini viu d’aquesta pornografia personal i aprofita les xarxes per exaltar la devoció per un tarannà xaró que l’iguala amb una massa que el contempla com un dels seus. I "basa el seu poder", com diu el filòsof Daniel Gamper, "en la facultat de transformar totes les mencions en eco públic fins a aconseguir infiltrar-se en les consciències". S’exhibeix ell mateix i exhibeix tot el que, bo o dolent, el converteix en protagonista. Així es construeix un lideratge en els temps obscurs on vivim.