¿Què és un país? ¿I un estat? ¿Hi ha una mena de continuïtat històrica que permeti parlar avui en nom del país quan aquest país –i l’estat que el fa ser present com a entitat legal i reconeguda– ha passat per etapes molt diverses, contradictòries, oposades? ¿Sempre es manté la idea d’un país ideal, tot i les circumstàncies que han abocat aquest país, i l’estat que el representa, a la claveguera més pudent de la història? Aquestes preguntes, i unes quantes més, són les que s’hauria d’haver plantejat el Ministeri de Justícia abans de redactar el seu tuit sobre 'La Nueve'. "Espanya tuvo un papel crucial en la liberaicón de París”. Això és una mentida fenomenal, una tergiversació que només respon a una certa idea de l’estat que ens el vol presentar immaculat, incapaç d’assumir les ignomínies que ha protagonitzat.
El problema és que aquella Espanya, com a concepte, aquest concepte conscientment intemporal, era llavors un estat feixista que no va alliberar París.
El tuit hauria d’haver dit: "Un centenar de españoles, bajo bandera republicana, víctimas de la guerra contra el fascismo en España y luchadores por la libertad, liberaron París". Això és memòria històrica.