Després delfallit intent d’investidura de la passada setmana, les negociacions per aconseguir que Pedro Sánchez sigui elegit president del Govern i evitar així la repetició de les eleccions el 10 de novembre han tornat a la casella de sortida i es perfilen, de moment, sense esperança. De fet, les negociacions no existeixen, només hi ha paràlisi i declaracions d’uns i d’altres dirigides a reafirmar-se en el que ja deien fa tres mesos i que arriba trufat amb altes dosis de ressentiment.
El fiasco de la setmana passada i els episodis d’impudícia que es van viure al Congrés dels Diputats entre Sánchez i Pablo Iglesias només han deixat malestar i més desconfiança de la que ja hi havia entre el PSOE i Unides Podem, però també de la ciutadania respecte a aquests dos partits polítics. Tampoc es deslliuren d’aquesta decepció dels electors el PP i Ciutadans, que es van mostrar igualment incapaços de facilitar una sortida al bloqueig polític.
Així que ara, quan encara queda la possibilitat d’intentar la investidura abans del 23 de setembre, data en la qual si no hi ha president es dissolen les Corts i es convoquen noves eleccions, els líders polítics no deixen lloc a l’optimisme. El PSOE torna a proposar un acord a la portuguesa, amb un pacte programàtic i un Govern monocolor que tingui el recolzament extern d’Unides Podem, i aquestes, malgrat les pressions internes d’IU i els anticapitalistes que descarten una coalició, insisteixen a tenir presència en el Govern, se suposa que superior o més potent que la que ja els van oferir els socialistes, una vicepresidència i tres ministeris que van rebutjar per insuficient.
I, mentrestant, el PP i Ciutadans, Pablo Casado i Albert Rivera, es delecten en el seu 'no és no' a Sánchez, disposats a suportar, sense alterar-se, les pressions dels mitjans econòmics nacionals i internacionals que els demanen una abstenció per deixar governar els socialistes.
Fins aquí, res fa pensar, per tant, que les coses aniran millor a la tornada d’agost, perquè les posicions del PSOE i Podem semblen inalterables i amb recels que es presenten com a insuperables. Només el vertigen electoral podria forçar-los a rectificar.
Hi ajudaria la voluntat d’acord i el sentit de la responsabilitat, però pot ser més al·licient la por que l’enuig dels votants d’esquerra acabi donant-li el poder a la dreta i ja se sap que, si les tres dretes sumen, governen.
No obstant, uns nous comicis podrien espantar més Iglesias que Sánchez, no només per la gosadia demostrada per aquest últim i perquè el CIS li atorga una extraordinària intenció de vot directe del 41%, sinó perquè Unides Podem podria veure minvades les seves expectatives electorals si Íñigo Errejón finalment presentés la seva plataforma en una dotzena de províncies. Aquesta hipòtesi encara no està recollida en les enquestes, però li podria fer un trencat similar al de la Comunitat de Madrid, on Más Madrid va robar a Podem 20 dels 27 escons que va obtenir el 2015.