El que recordo, d’una nit com la d’aquest dissabte ara fa 50 anys, és haver tret el cap per la finestra amb la intenció de veure com aquells minúsculs humans, a milers de quilòmetres de distància, trepitjaven la Lluna. Ja havien sortit a la televisió (aquell saltiró fins a la superfície), però el que jo volia era comprovar de debò que hi havien arribat i que s’hi passejaven; volia veure la silueta dels astronautes retallada contra la claror del satèl·lit. La veritat és que, a hores d’ara, no sé si la Lluna era plena i, per tant, si era possible aquella il·lusió, però recordo ferventment que fins i tot els vaig saludar.
L’atracció cap a la Lluna ha sigut sempre intensa i, en l’arribada històrica de 1969 s’ajuntaven dos factors contradictoris que són en la base de la imantació lunar. La proximitat amb què l’observem i la convertim en símbol: "com una noia casta", deia Carner, i l’enorme distància que ens separava aquella nit que la vam trepitjar per delegació. Dotze anys abans, el protagonista de ‘L'increïble home minvant’ ho resumia així: "Vaig tenir la sensació d’abraçar el cel, l’univers, móns infinits". La propera, íntima Lluna, i l’espai inabastable i fosc que l’hostatjava.