No estem davant de l’esportista ideal, l’home íntegre que col·labora amb hospitals infantils i que educa els nens en els valors de la superació. Maradona és una altra cosa. Maradona és "rebel, heroi, estafador, déu", com diu la promoció d’aquest documental esplèndid d’Asif Kapadia, que ja va descriure la davallada als inferns  d’Amy Winehouse i que ara s’endinsa en les contradiccions de qui va deixar de ser Diego per esdevenir Maradona. Tot, per no haver de tornar a Villa Fiorita mai més; tot, per no ser pobre mai més i per exhibir la dignitat dels misèrrims quan s’enfronten a la riquesa que els enlluerna però que alhora els repugna. La fatxenderia de Maradona, que genera repulsió, aquí és quasi entendridora, sobretot quan s’enfronta al racisme i la superioritat del nord. "Lavatevi", diuen els ultres de la Juve. Renteu-vos, que teniu el còlera.

La còlera, però, és de Maradona, de l’exagerat, del que naufraga engolit per la massa, del que no sap com es fa de Déu. També del que fabrica felicitat. L’endemà d’haver guanyat l’'scudetto', en un cementiri de Nàpols pengen aquesta pancarta: 'E non sanno che se sò perso'. No saben el que s’han perdut. No han vist jugar Maradona.