Un bon amic, fins fa poc funcionari al més alt nivell de la Comissió Europea, em va explicar una anècdota que descriu bé com i qui influeix en la formació de les decisions a la UE. Em va explicar que, quan el president de la Comissió Europea anunciava la posada en marxa d’una iniciativa que entrava dins de les seves competències, sabia que l’endemà vindrien a trucar a la porta els anglesos per suggerir-li com abordar la iniciativa i exposar-li els seus interessos; l’endemà apareixien els francesos; els italians trigaven una mica més, però finalment també arribaven. Els que mai apareixien eren els espanyols. Li vaig preguntar pels alemanys. “Ells no fa falta que vinguin, em va dir, hi són de forma permanent”.
El resultat d’aquestes visites és que les polítiques comunitàries acaben responent a les formulacions i interessos d’aquells països que són a Brussel·les. No s’han d’acusar d’egoistes. L’interès general europeu a priori no existeix, és el resultat final d’aquest joc d’influències nacionals. Si no hi participes, no pots influir en la seva formació. I Espanya no hi participa.
Ara bé, per tenir aquesta capacitat d’exercir influència en les polítiques europees, una condició necessària i prèvia és que cada país tingui la seva pròpia agenda estratègica per a Europa. Espanya no la té. Si teniu la curiositat de mirar la pàgina web sobre ‘Espanya i la Unió Europea’ del Ministeri d’Afers Estrangers veureu que no hi ha ni una sola paraula sobre el futur. I passa el mateix amb els programes dels partits polítics (com vam poder veure en les últimes eleccions). I més enllà d’interessos molt curtterministes, tampoc la tenen les organitzacions patronals i sectorials privades.
Nomenament de Borrell
Si no ha existit una influència espanyola més intensa sobre la UE és per què fins ara no hem tingut la capacitat o la confiança en nosaltres mateixos per elaborar una visió de futur coherent per a la UE i del nostre paper en aquesta. Així, probablement la raó que els espanyols no es presentessin als despatxos dels alts funcionaris europeus és que no tenim projecte espanyol per a la UE.
Però“Espanya ha tornat”,va afirmar, amb satisfacció continguda, el president espanyol Pedro Sánchez aquesta setmana a l’anunciar els candidats a dirigir la UE els pròxims anys, entre els quals figura Josep Borrell. La recuperació electoral dels socialistes espanyols li ha donat a Pedro Sánchez el paper de negociador en representació del grup socialdemòcrata europeu. I és probable que aquesta influència també es manifesti en la formació de la nova Comissió Europea.
¿Com ens ha de beneficiar el fet de tornar a la UE? A més d’influir en el procés de formació de les polítiques sectorials (entre aquestes, la immigratòria), també hem d’influir en les polítiques macroeconòmiques. Es tracta d’evitar que es repeteixil’error del 2010. Aquest error va agreujar i va prolongar el dolor social de l’atur i la pobresa que havia provocat la crisi financera i econòmica de 2008-2009.
Recordem les circumstàncies. A causa de l’aparició de la crisi del deute grec el 2010, les autoritats europees es van enfrontar a un dilema. D’una banda, es necessitaven polítiques fiscals i monetàries expansives per treure a l’economia europea de la Gran Recessió. Això és el que aconsellava qualsevol manual de primer curs de macroeconomia; i el que era necessari per no augmentar el dolor social de l’atur. D’altra banda, calia vigilar els dèficits públics i el deute. Això era el que demanaven els prestadors i les elits econòmiques. Les autoritats van optar per la reducció del dèficit, la política d’austeritat i les retallades de despeses socials. Una opció equivocada, com més tard es reconeixeria. L’arribada de Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu va aconseguir relaxar la política monetària, alleujar la pressió del deute i la recuperació de l’activitat econòmica i de l’ocupació a partir del 2013. I amb la recuperació va venir la reducció del dèficit.
Davant d’un probable debilitament de l’economia europea els pròxims trimestres, es tracta de no repetir l’error del 2010. La tornada d’Espanya a les institucions europees ha d’incorporar aquest objectiu.
Ara bé, com he dit, Espanya ha de dotar-se d’una estratègia nacional per a la UE. Altrament, la presència d’espanyols en les institucions no aconseguirà influir en la formació de les polítiques, que és del que es tracta.