A la perruqueria em van preguntar l’altre dia quin xampú feia servir, i quan els vaig dir que un que no tingués perfums ni colorants perquè tinc problemes d’al·lèrgia cutània, em van dir que me’n posarien un de “natural”, sense “substàncies químiques”. En aquell moment vaig pensar que més natural que el verí de la cobra, impossible ¡i és mortal! Tot i que reclinada en una butaca mentre m’esbandien el cap amb aigua tèbia no estava en condicions de discutir les bondats del ‘natural’, vaig començar a pensar en els elements químics que formen el nostre cos.
Ocupant els primers llocs per rellevància i per abundància hi ha el carboni, C, i l’aigua, H2O. El carboni, en la seva forma al·lotròpica grafit, que forma les mines dels llapis i el carbó, és lleig, negre i embruta. En contrast, en la seva forma al·lotròpica el diamant és el símbol de la bellesa, la perfecció i el poder econòmic. Les grans diferències en propietats i aspecte d’aquestes dues substàncies amb una mateixa fórmula química, C, són degudes a la forma en què els àtoms de carboni s’enllacen els uns amb els altres: en el diamant, cada àtom de C s’enllaça a quatre formant una xarxa tridimensional; en el grafit, a uns altres tres, formant làmines. Tot i que al cos humà no hi tenim ni grafit ni diamants (però es poden obtenir aquests últims a partir de les restes de la incineració d’un ésser humà), el carboni és la columna vertebral de la major part de les substàncies que ens formen, com proteïnes, àcids nucleics, greixos i carbohidrats. En aquestes substàncies també hi ha hidrogen, oxigen, nitrogen i sofre (H, O, N i S). D’altra banda, el que ens manté drets, els ossos del nostre esquelet, estan formats essencialment per fosfat de calci (P, O, Ca).
Milions de reactors químics
Al cos hi tenim milions de reactors químics microscòpics en els quals se sintetitzen tots aquests compostos, es mantenen i reparen els ja preparats i s’eliminen els residus dels rebutjats. També tenim infinitat de ‘calders’ on ‘cremem’ de forma controlada carbohidrats i/o greixos per obtenir l’energia necessària per mantenir-nos vius. L’oxigen imprescindible per alimentar aquests ‘focs’ no el tenim emmagatzemat a l’organisme, sinó que el prenem constantment de l’atmosfera al respirar; als pulmons el fixem a l’hemoglobina i per mitjà de la sang el portem fins a les cèl·lules que ho necessiten. L’hemoglobina és una proteïna que, a part de carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen, té ferro, Fe. La falta de ferrodona lloc a l’anèmia.
La matèria primera per obtenir tots els elements que necessitem l’obtenim dels aliments (excepte l’oxigen, que, com hem indicat més amunt, hem d’obtenir de l’aire), i a l’estómac els descomponem en el reactor químic més agressiu de tots els que hi ha al nostre cos. Allà hi tenim grans quantitats de l’àcid conegut antigament com a ‘muriàtic’, que no és més que l’àcid clorhídric, HCl, que hi ha a tots els laboratoris de química i és el component principal de l’aiguafort que fem servir per netejar. Aquest compost és la base de la digestió dels aliments; per això, el pH de l’estómac és molt ‘àcid’: és entre 2 i 3, i quan el pílor, la vàlvula que tanca l’estómac, no funciona bé, l’àcid puja per l’esòfag i tenim ‘acidesa’. El clor, Cl, és per tant un altre dels elements vitals i un dels pocs que no obtenim dels aliments orgànics, que per als químics són aquelles substàncies que tenen cadenes d’àtoms de carboni i hidrogen, sinó d’una substància inorgànica: la sal comuna.
Aigua tancada a les cèl·lules
Però el component principal del nostre cos és l’aigua. El percentatge varia molt d’uns òrgans als altres; per exemple, representa el 22% dels ossos i el 85% dels pulmons i el cor; com a mitjana, un 70% del cos humà és aigua. Aquesta aigua no vessa perquè està tancada a les cèl·lules, que podem imaginar com uns globus diminuts, les membranes dels quals són semipermeables gràcies a les bombes de sodi (Na) i potassi (K), dos altres elements vitals per a l’ésser humà. Al cos hi ha tanta aigua perquè és el medi en el qual tenen lloc totes les reaccions referides més amunt, i el vehicle en el qual es porten els nutrients a les cèl·lules i els productes de rebuig als ronyons i el fetge.
Els éssers humans som capaços de pensar, sentir, crear, patir; en suma, viure, gràcies a una infinitat de reaccions químiques que tenen lloc al nostre cos. Per això no té cap sentit parlar d’allò ‘natural’ davant allò ‘químic’, perquè nosaltres, com tots els éssers vius, som química, pura química.