Resulta que, segons la fiscalia, vam ser a la revolució dels soviets i vam assaltar el Palau d’Hivern, i també vam prendre la Bastilla, i resulta que molts ens pensàvem que havíem fet un foc de camp, improvisat i festiu, com a molt un 'happening'. És a dir, els fiscals ens han dit que allò va ser Waterloo i que tots érem un Fabrizio del Dongo, aquell noi que va robar la casaca d’un hússar i es va passejar entre trets i fum i pols i sang i fins i tot va veure passar Napoleó dalt d'un cavall i mai no va saber si realment havia estat a Waterloo. No va saber que era la batalla de totes les batalles, mentre hi era, de la mateixa manera que nosaltres, uns quants, més de dos milions, no vam saber que estàvem fent un cop d’Estat i que practicàvem la "violència incruenta", com uns titelles, a les ordres d’aquella organització criminal que ens feia passar bou per bèstia grossa.

Ara em sap greu no haver estat conscient de participar en un alçament violent. Potser em plantejaria la vida d’una altra manera i podria dir als meus néts: "Mireu, l’avi va participar en un alçament violent". Hi era, però com Fabrizio, com més de dos milions de persones, no me’n vaig adonar.