Manuel Valls, l’exprimer ministre francès, el mateix que anys abans des de Catalunya s’havia exhibit amb orgull per la seva condició de català, va arribar a Barcelona a iniciativa de Societat Civil Catalana per oposar-se a la deriva unilateral que va emprendre el secessionisme el setembre octubre del 2017, i es convertir en un dels principals personatges internacionals que denunciava els riscos i els excessos de l’independentisme. Aprofitant el seu bagatge previ a França i les seves arrels barcelonines, algunes persones preocupades perquè l’independentisme pogués conquistar Barcelona van començar a plantejar la possibilitat que Valls encapçalés una candidatura a l’alcaldia de la ciutat comtal.
Ciutadans, al corrent dels moviments, ràpidament es va apropiar de la iniciativa i li va oferir encapçalar la seva llista. No era exactament el que estava previst, però l’oferta del partit taronja garantia recursos, organització i possibilitat de participar en els debats electorals, entre d’altres. Però Valls no apostava per una candidatura de partit, sinó per una de més àmplia i ideològicament diversa que unís constitucionalistes de precedència diversa. I així ho va fer, tot i que no tant com hauria volgut, incorporant Eva Parera, procedent d’Units per Avançar, i va obtenir el recolzament de Lliures o sumant l’històric ('ex')socialista Celestino Corbacho. No obstant, no va poder sostreure’s a la influència de Cs, que no només va decidir alguns candidats, sinó que va interferir en l’estratègia catalanista dissenyada per Valls i li va generar notables contradiccions internes, en especial arran de la manifestació de la plaça Colón i de la foto amb Vox, l’extrema dreta a la qual tant ha combatut i que juntament amb l’independentisme constitueix la seva altra línia vermella.
Que Valls està incòmode amb Cs és un secret a veus; a la campanya només se l’ha vist amb Inés Arrimadas, com també ho està Cs amb Valls, del qual no ha obtingut tot el rèdit que esperava. Els resultats electorals no han estat a l’altura de les expectatives, però paradoxalment aquests resultats poden donar a Valls l’oportunitat de marcar perfil propi, de recuperar un projecte que va néixer autònom i de donar compliment al compromís que el va portar a Barcelona, evitar que la ciutat caigués en mans de l’independentisme.
Exercici inèdit en aquestes latituds
Fidel a la seva paraula, ha ofert els seus vots sense condicions per a la formació d’un govern municipal integrat per socialistes i comuns, la qual cosa òbviament no és el seu escenari ideal, però sí, tenint en compte les circumstàncies, el que considera menys dolent. L’operació no compta amb l’aval de Cs, però podria prosperar sense el seu concurs només amb els vots de Valls, Parera i Corbacho, malgrat la voluntat de mantenir la integritat del grup municipal. Aplicant el seu criteri i en un exercici de responsabilitat bastant inèdit en aquestes latituds, Valls ha mogut fitxa. Ara la pilota és a la teulada d’Ada Colau, que té dret a decidir si governa pensant en els interessos dels barcelonins o si ho supedita als interessos de l’independentisme.