Una de les primeres grans decepcions que tenen els estudiants de periodisme arriba quan fan pràctiques. És el moment en què descobreixen com són les redaccions. Si tenen sort, coneixen bons professionals que, limitats pels recursos, viuen la seva feina amb passió i fan l’impossible per tirar endavant. Si no, coneixen misèries. No és diferent d’altres negocis. Les pressions creen una sèrie de dinàmiques que fan impossible que l’ofici somiat pels estudiants pugui ser real. La competència interna pot convertir-se en toxicitat entre companys i això és el que explica David Jiménez enl seu últim llibre, 'El director'David Jiménez'El director'.

Jiménez va entrar en 'El Mundo' com a becari, va ser corresponsal i va acabar sent el director. El periodista reconeix que va acceptar contaminat pelromanticisme de l’ofici després d’haver estat 20 anys enviant cròniques des d’Àsia. Ara veu aquell encàrrec com un caramel enverinat. “Volien un director que poguessin manipular", diu. Ja el va avisar un periodista el seu primer dia: "Et conec i em sembla que no saps on t’has ficat. Tu no ets fill de puta per a aquest càrrec".

Per a mi, la clau del llibre no és que deixi en evidència els partits, la monarquia i els bancs, que també, sinó que ho faci amb els periodistes. En la primera entrevista que va concedir –a Javier del Pino– explicava que molts companys li deien que no tenia dret a escriure aquest llibre. És la reacció dels que s’han acomodat en la redaccions. Molts d’ells actuen com a vigilants del poder, tenen perfils mediàtics i ja no els apassiona la seva feina. Sobre ells, Jiménez feia la pregunta clau a Del Pino: "¿Per què ens dediquem a destapar el que passa fora i mai el que passa a les nostres redaccions?".

En una universitat catalana em consta que hi ha un professor que recomana als estudiants veure la pel·lícula 'Spotlight'. Potser hauria de recomanar llegir 'El director'. Els futurs periodistes tindrien menys desil·lusions i a la llarga guanyaríem en honestedat, imprescindible per seguir endavant.