Barcelona pot ser tan gran, tan infinita com els somnis. Amb ponts que superen el Besòs i el Llobregat, però que també són capaços d’unir pensaments, que són les vores de les ideologies. Ponts pavimentats amb llosetes de Gaudí, perquè recordem que tots mirem a un mateix mar, però sense dracs amenaçadors ni sentinelles que vigilin els passos i demanin salconduits de puresa. Ponts que uneixin accents, terres, pells i passats, que tots conflueixin i que tots flueixin cap a un futur compartit.

Barcelona pot ser tan gran que no tingui fronteres. Que sigui pol, imant i projecció de vida, d’idees. Tan oberta que les veus dels predicadors de les veritats absolutes siguin arrossegades pels vents... fins a quedar enterrades al mar. Tan lliure que no pertanyi a ningú, tampoc als usurers que la fereixen a la recerca de filons d’or. Tan prodigiosa que aculli a tots, els qui arriben perduts entre les restes d’un naufragi, els que (sobre)viuen amb l’amenaça del desemparament.

Barcelona pot ser tan gran que hi hagi totes les lletres, totes les notes i tots els moviments. Un immens escenari on ens contem històries, tan velles com la humanitat, tan noves com la imaginació d’un nen. Històries que apaivaguin el soroll de les consignes i ens recordin quin és el veritable i etern pressentiment de la vida.  

Barcelona pot ser tan gran com només pot ser Barcelona... O pot escoltar cants de sirena, baixar les parpelles, deixar que s’esvaeixi el somni de tants que la van somiar, que la somien, i permetre que a les seves vores s’aixequin estacades. Tanques de filferro espinós que atrapen el pensament i el deixen allà, atrapat, encallat com una balena extraviada. Sense reflexions, sense matisos, sense contrastos, les ideologies es tornen manaires i capritxoses i infecten l’aire de l’àcid de la intolerància. Llavors, torna tot el dolent. Els dracs desperten i cobreixen els carrers de foc i cendra. ¿Qui vol viure en una petita ciutat de somnis enverinats?