Ja és primavera a Algèria. La frase presa de l’eslògan d’uns grans magatzems quan comença la temporada en què s’ha de canviar la roba de l’armari, serveix perfectament per descriure el que passa almón àrab, immers des de fa temps en un canvi demogràfic i social profund per al qual ja no serveix el vestit amb què han arribat fins aquí.
Els carrers d’Alger bullen de joves que reivindiquen el final d’un model que ha gestionat el país creant una bretxa insalvable entre la gent corrent i les seves necessitats i les elits que els governen. En el fons, les mateixes raons que van fer que els països veïns sortissin al carrer durant les primaveres famoses, que tot i que també van arribar a Alger amb prou feines es van contagiar llavors amb tanta intensitat.
Malgrat ser el país mes ric entre tots els del Nord de l’Àfrica, el model polític dista molt de donar sortida als anhels de bona part d’una generació més formada i molt més nombrosa que la dels seus progenitors. Les coses no passen per casualitat. La meitat dels 47 milions d’algerians tenen menys de 26 anys i un de cada tres està entre els 20 i els 30 anys. Les seves expectatives se centren en trobar treballs i oportunitats econòmiques i reclamen, amb raó, que només ho aconseguiran amb règims més oberts i participatius.
Trump i la UE
Aquest és el sentit de la revolta. Van aprofitar que el president Bouteflika, després de dues dècades en el poder, era poc més que una desferra mèdica sense futur per reclamar la seva sortida i els militars hi van accedir. Però no es tractava de rellevar una dictadura familiar per un règim controlat per l’Exèrcit. Per això, ara que la promesa d’eleccions el 4 de juliol vinent es comença a qüestionar, els carrers d’Alger tornen a la protesta. No volen el canvi cosmètic que va entregar el poder als col·laboradors de Bouteflika. Reclamen un canvi en les regles i no unes eleccions tutelades pel comandament militar.
Si sumem les protestes i la sortida del dictador alSudan també recents, tot apuntaria a la tornada agitada de l’aroma dels mateixos gessamins d’aquelles altres primaveres. Però a Algèria hi ha una cosa diferent, encara que només sigui perquè sabem el que va passar en aquelles altres protestes. Des de l’escorxador sirià fins al retorn de la dictadura a Egipte, només Tunísia sembla avançar cap a una transició interessant.
Les primaveres van agafar en fora de joc governs i moviments radicals islàmics. Perduda aquesta capacitat de sorpresa, entre les protestes actuals no hi faltarà el proselitisme radical. Encara queEstat Islàmic està gairebé desmantellat a Síria, la seva propaganda segueix en la ment de molts joves frustrats del món àrab. El Govern algerià ho sap, com també sap que les protestes tindran poc recolzament a Occident. Lesagendes de Trump i de la UEtambé juguen el seu paper a Algèria i la seva prioritat és la cooperació antiterrorista, no una reforma democràtica. Per això, tot i que han sortit al carrer amb la mateixa il·lusió de canvi, aquesta primavera s’anuncia més difícil.