M’he quedat una estona sense les meves ulleres. He vist com tot se m’esborrava una micai al sortir al balcó no he pogut veure clar el perfil dels cotxes que passaven. Però aquesta impotència ha durat ben poc.

Potser ha sigut només la conseqüència d’haver estat escrivint sense parar ni aixecar el cap. I no són els ulls sinó el cervell el que va a poc a poc. 

La capacitat de visió és molt curiosa. De vegades algú ens pregunta, estranyat, si hem vist una cosa o una altra. No parlo de distreure’s. No tothom té el mateix interès per un fet. Per això és fàcil trobar-nos que ens diuen: “¡Si això ha passat, com qui diu, davant els teus nassos!”

De vegades hi ha gent que s’escandalitza: “¿Però que no ho veus així? Millor que et posis ulleres”.

Però sovint no és l’òptica el que falla, és la curiositat. “Mira això, mira això...” O és el criteri el que divergeix. 

La insistència a voler fer-te mirar alguna cosa pot ser una dictadura de la complicitat forçosa. 

Posant-nos una mica pedants podríem dir que existeix, per alguns ciutadans, el que podríem qualificar d’una complicitat òptica”.

Però òptica no és, només, una paraula que es pot trobar a la porta d’un especialista en el tractament de la visió. L’òptica és també una important manifestació de la física. Ja va ser estudiada en temps dels romans. L’òptica era una branca de la ciència que en temps antics ja tenia molta importància. 

Galileu va mostrar la manera d’aplicar els progressos de l’observació astronòmica. Ara estem en el camí –llarg– d’arribar a algun altre planeta. ¡Quins prodigis van ser capaços de veure aquells savis antics!

Els savis d’ara no passaran, tots, a la història malgrat que la competència científica d’avui és extraordinària. 

Afortunadament, cada dia es fan més gols a la xarxa del futur.