El rapte d’Europa era un mite: Zeus, transformat en brau blanc, seduïa la princesa fenícia en una platja de Sidó per transportar-la a Creta, on es convertiria en la reina de l’illa. El segrest d’Europa és avui una realitat: el calendari electoral situa les europees del 26-M com a segona volta de les generals del 28-A i els partits l’afronten com una revàlida o com la repesca.
El segrest d’Europa, utilitzada només en clau instrumental, priva els electors del debat sobre els grans reptes europeus, amb el teló de fons de l’auge dels nacionalpopulismes. Afortunadament, la ciutadania no ha perdut la memòria: l’últim Eurobaròmetre confirma que Espanya continua sent un dels països més europeistes (el 83% dels espanyols se senten ciutadans europeus davant el 71% de la mitjana de la UE).
Europa viu tenallada entre els populismes i la tecnocràcia, amb una dreta que es limita a gestionar les pors i una esquerra que va renunciar a administrar les esperances. Això no obstant, els espanyols no han oblidat el cabal de solidaritat que va representar l’ingrés en l'aleshores Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener del 1986: els fons europeus han suposat el 0,8 % del PIB durant 20 anys, és a dir, el pla Marshall de què no ens vam beneficiar en el seu moment.
L’entrada a Europa va representar també l’homologació de la nostra democràcia i l’accés a l’espai més gran de llibertat política, progrés social i prosperitat econòmica de la història contemporània. “No havien tingut mai tantes persones tantes oportunitats vitals”, va dir Ralf Dahrendorf. Després, en les èpoques de vaques magres, la Unió Europea ha estat la xarxa de seguretat, tant en el pla polític com en el socioeconòmic, que ha esmorteït l’impacte de l’última crisi.
En el cas contrari, Europa s’hauria pogut endinsar en un escenari de fractura traumàtica com el que va viure als anys 30 del segle passat. Cal recordar, com va deixar escrit Tony Judt, que els pares de la UE –democratacristians i socialdemòcrates– van construir a la postguerra el model social europeu, és a dir, l’instrument que va vincular de nou les classes mitjanes a les institucions de la democràcia liberal.
El diagnòstic de Judt era concloent: “Va ser el temor i la desafecció de la classe mitjana el que havia donat lloc al feixisme. Tornar a atraure la democràcia va ser, de molt, la tasca més important dels polítics de la postguerra, i en absolut fàcil”. I aquesta és també ara, quan l’impacte de la crisi i la por de la globalització han desfermat de nou el vertigen de les classes mitjanes, la tasca dels líders de la UE: restaurar el contracte social de referència.
Vet aquí l’assignatura pendent dels partits a la campanya europea. La ciutadania ja l’ha aprovat: l’auge de la ultradreta (Vox) ha quedat delimitat (10% en les generals). A França, per exemple, el partit de Marine Le Pen ja es va imposar a les europees de fa cinc anys (24,9%) i ara es disputa la victòria amb el partit del president Macron. ¿Per què no posem en valor els nostres actius?