L’enquesta del CIS de dijous passat augura un duel molt ajustat a la capital catalana entre l’actual alcaldessa, Ada Colau, i el candidat d’ERC Ernest Maragall. La diferència entre els dos candidats seria de poquíssimes dècimes a favor de l’un o de l’altra en funció de si les xifres han passat per 'la cuina' o es tractad’intenció directa de vot. En tercer lloc, a certa distància, s’hauria situat el candidat socialista, que ha apartatValls  del podi.

Per descomptat, intentar treure conclusions totalment precises de les enquestes és una temeritat, com igualment seria fer-ho dels resultats després del recompte. Els factors que porten els votants a triar una opció o una altra són múltiples, especialment en els comicis municipals, que són els que afecten directament l’entorn més immediat dels ciutadans: uns contenidors pestilents o les molèsties causades per un local de lleure poden competir en igualtat de condicions amb els grans ideals. Ara bé, podem especular una mica.

Un dels elements a destacar és, precisament, el tercer lloc del PSC que abans comentàvem. Com que no em sembla que Collboni ho estigui petant especialment, ni que la precampanya i l’inici de campanya que ha fet el seu partit sigui tan brillant com per trastornar-ho tot, podem suposar que l’empenta del PSOE a escala estatal té una influència determinant. Aquesta tendència ens pot portar, alhora, a fer suposicions en el duel entre Colau i Maragall: mentre que ERC va guanyar les eleccions de l’abril a Barcelona, la família política de l’alcaldessa va patir un descens important. Hem de veure quina repercussió té això en els resultats electorals municipals, però segur que no és innocu.

L’eix esquerra-dreta i l’eix nacional

Referent a l’eix esquerra-dreta, es projecta una distància abismal: Barcelona és molt majoritàriament d’esquerres. Els candidats conservadors no han sigut capaços de presentar-se com una alternativa viable i els seus discursos centrats en la falta de seguretat i en el desgavell del govern de Colau han tendit a afavorir progressivament altres candidats d’esquerres amb una projecció més rigorosa i a formacions polítiques amb més cohesió interna.

Finalment, l’altre factor a tenir en compte és el del’eix nacional, que per a molts ciutadans té un paper secundari en el moment d’escollir un govern municipal, però no per a tots. Fa poc JxCat pressionava ERC per fer una llista conjuntaJxCatllista conjunta, argumentant que és necessari que un candidat independentista sigui el més votat en les eleccions. Paradoxalment, segons les enquestes, ara això seria possible sense haver confeccionat una candidatura d’aquest tipus. Curiosament, quan la campanya ha començat aquesta primera posició ha deixat de ser un requisit indispensable per a JxCat, però podria ser que una part dels seus potencials votants hagi assumit el discurs i decideixi practicar el vot útil.

En menys de dues de setmanes veurem qui guanya el duel.