“Papa, ens eliminaran”. El meu fill Iván té només 9 anys acabats de complir, però ja apunta dots d’endeví... o de culer turmentat. A la segona part ho veia venir; i jo també. L’altra nit li vam donar ‘pase pernocta’ per saltar-se l’horari habitual i vam viure –vam patir– junts la desfeta d’Anfield acompanyats amb bufanda i samarreta. Quan després dels quatre clatellots del Liverpool l’acompanyava a l’habitació, on la seva germana Lucía –li importa menys el futbol– dormia plàcidament, em vaig limitar a dir-li: “D’això també ens en recordarem”, i ell em va respondre amb un lacònic i resignat “sí, esclar”.

No hi va haver llàgrimes, no hi va haver escarafalls; sens dubte, em vaig esforçar perno transmetre-li que aquesta derrota era un drama. Perquè crec, sincerament, que no ho és. No sé quan va començar la moda però avui tot és a vida o mort: la política, la música, el cine, la gastronomia, la televisió, la ràdio, les amistats, els desitjos, la identitat... ¡Em nego a ficar al mateix sac una cosa tan sana com el futbol! I a familiars, amics –en especial Michael Robinson– i coneguts –inclòs algun madridista que es consolava en desgràcia aliena– els vaig enviar després de la pallissa el mateix missatge: “¡Visca el futbol!”. L’Iván ha crescut assistint en directe a com el Barça guanyava una Copa del Rei al Sevilla al Calderón, ha vist Messi a 50 metres mostrar la seva samarra amb el '10' al públic del Bernabeu després d’un gol victoriós en l’últim minut, s’ha estrenat com a espectador al Camp Nou com a regal d’aniversari i, en general,  identifica els colors blaugrana com a sinònim de victòria. Però m’alegro que també vagi aprenent el que significa la derrota, que l’assaboreixi, perquè, a més, em serveix a mi com a adult per reciclar-me.

L’esport en general, però el futbol en particular, no es regeix per les matemàtiques; i per això és tan imprevisible, tan apassionant i tan bonic. Ignoro si s’ha de fer neteja del vestidor a l’estiu, si ordenar que Coutinho peregrini a Montserrat, o exigir a ple pulmó la destitució de Valverde  –prefereixo que es quedi i que intenti fer bo el refrany que diu “a la tercera va la vençuda”–,  però sí que sé que els fracassos formen part de la vida i s’han de saber gestionar. Ser justos –i generosos– amb els que ens han acompanyat i ens han donat tantes alegries forma part d’aquesta gestió, més enllà d’esquinçar-se les vestidures de forma dramàtica o oportunista. I saber reconèixer quan el rival és millor que tu –i aplaudir-lo per això– resulta el camí més adequat per començar a créixer. Jo ho intento amb el meu fill. ¿Per què no ho poden fer el Barça i els seus aficionats? Crec que és més divertit. I més profitós.