Ja sé que amb aquest mar de fons més d’un pensarà: “¿A què treu cap ara la xocolata del lloro? ¿No hi ha temes més importants?”. Haver-n’hi n’hi ha, és clar. Una altra cosa és que jo tingui ganes de ficar-m’hi.

I és que una vegada superades les eleccions, sortits més o menys indemnes d’una campanya tan enredaire com totes però més mentidera que cap, i amb la satisfacció (la meva, almenys) d’un resultat que deixa clar que aquest és un país amb ànsia de progrés i contrari a la regressió, on la majoria de ciutadans tenen més sentit comú que alguns dels seus líders polítics, un col·lectiu, diguem-ho de passada, amb bastants més sàtrapes que traïdors, una vegada constatat tot això, dic, i amb l’amenaça d’una altra campanya electoral immediata, el que em ve de gust és airejar-me i airejar-vos, aparcar per un moment els grans temes i posar el focus en una cosa més petita, senzilla i quotidiana.

¿I hi ha res més quotidià que el mòbil? En el personal, un aliat. En el professional (com a actor, en plena representació), l’enemic a abatre. Per això m’alegra saber que en un teatre de Nova York s’ha pres la dràstica mesura d’empresonar-los. M’expliquen que, a l’arribar al teatre, els acomodadors et conviden a ficar el teu mòbil en una funda aïllant que inhibeix tons i pantalles impertinents i que, per a més efectivitat, es bloqueja amb un tancament (del tipus dels que alerten del robatori a les botigues) que només pot ser alliberat per unes màquines habilitades a aquest efecte al vestíbul. El mòbil es queda amb tu, a la teva bossa o butxaca, al llarg de tota la funció, però fora de perill de trucades entrants, missatges, fotos, vídeos i consultes compulsives. Mut, cec, immòbil. A la garjola.

He dit abans que m’alegra la notícia, però rectifico: prefereixo dir que m’inquieta. No vull sentir-me en un teatre, espai lliure com no n’hi ha d’altre, com en llibertat vigilada. No. Prefereixo continuar deixant la solució del problema –que ho és– a la bona educació, al sentit comú i al respecte als altres. Com en tot.