Els resultats electorals deixen dues coses clares a Catalunya. En primer lloc, que els blocs del conflicte nacional segueixen presents i que els votants no mostren massa senyals de tenir intenció de començar a votar amb altres lògiques. A falta de dades per veure els transvasaments de vots, la sensació és que l’independentisme no oblida el conflicte territorial i que continua votant els partits que representen la necessitat de continuar demanant la independència a Madrid. Ni la figura d’Asens i la promesa d’un referèndum ni l’amenaça de l’arribada dels sectors més reaccionaris de l’espanyolisme han espantat uns votants molt convençuts de quines opcions els representen. Les opcions independentistes sumen més del 35% dels vots, i superen els percentatges del 2016 en un context de molta més participació. Un augment del vot que es tradueix en un augment de fins a cinc escons. Aquesta dada es complementa, en l’altre costat, amb els resultats de les formacions que proposaven ofegar l’independentisme sense dialogar. És cert que el PP es desploma i perd més de la meitat dels seus votants, però també ho és que Ciutadans manté els cinc escons del 2016, malgrat el canvi de discurs, i que Vox aconsegueix representació també a Catalunya. El conflicte no està resolt, i els votants dels diferents blocs així ho van fer veure a les urnes.

No obstant, i tot i que de forma bastant lleugera, els resultats també mostren certa tendència a l’alça dels partits que aposten pel diàleg com a solució al conflicte, en lloc del bloqueig o l’enfrontament directe. ERC i el seu discurs obertament favorable a evitar l’entrada de l’extrema dreta s’imposen clarament a altres opcions independentistes, com Junts per Catalunya, formació que havia sigut molt més ambigua amb l’estratègia. I la crida a bloquejar el parlament del Front Republicà no aconsegueix representació, malgrat els resultats meritoris. A més, el PSC i els Comuns conserven una bossa de votants considerable que els manté en una situació privilegiada, encara que amb un intercanvi de papers d’uns i d’altres.

Aquestes dinàmiques, juntament amb el resultat espanyol, obren la porta, doncs, a fer certs passos cap a la normalització de les relacions entre els partits independentistes i els partits d’àmbit espanyol. Unes dinàmiques que, això sí, quedaran molt condicionades per l’estratègia que segueixi Sánchez a l’hora de formar govern.

El conflicte, doncs, continua obert. Si algú esperava que el fracàs de la via unilateral, juntament amb el discurs prodescentralització de Sánchez, el desactivés, els resultats han deixat poc espai a aquesta esperança. Però també s’ha demostrat que obrir la porta al diàleg no està penalitzat a les urnes, com alguns temien fins ara. Amb una estratègia declarada d’aposta pel diàleg, de fet, el PSC ha aconseguit no només augmentar la seva distància amb Ciutadans, sinó també situar-se per davant dels Comuns. S’obre, per tant, la porta al diàleg. Que serà llarg, això sí, ja que la majoria continua molt convençuda del costat en el qual se situa.