Anàlisi

No, no és la sort

Ens hi juguem molt, no és un simple canvi de govern, és la pèrdua de les llibertats, tornar al nostre costat més fosc

santiago-abascal-vox

Des de sempre vaig interpretar malament aquella frase que va pronunciar Juli Cèsar al creuar el Rubicó: ‘Alea iacta est’; la sort ja ha estat tirada. No, la sort no ha estat tirada, això no és un joc de daus, d’atzar. Ara capto el que va voler dir Cèsar: no hi ha tornada enrere. Les decisions tenen les seves conseqüències. Les seves les van tenir, va arribar al poder però el seu esforç li va costar i, després, la vida.

Soc bourdieusià, és a dir, incrèdul de l’opinió pública i, menys, la publicada a través d’enquestes d’opinió; més crec que els sondejos performen i fins i tot malformen. Les experiències recents semblen donar la raó al mestre del Bearne. Però el que diuen inquieten, és més, estan creant un estat de nerviosisme que potser no sigui el millor per a una democràcia sana. Diuen els sondejos que hi ha molta gent, gairebé un quart dels electors, que no sap qui votar. També diuen els experts que els debats han canviat el destí de les eleccions. Tampoc tinc fe en aquests debats. En tot cas, potser, milloren el compte de resultats d’algunes empreses de comunicació.

Els debats es veuen com partits de futbol, però a quatre. Cada un és partidari del seu equip i, com a màxim, si el teu no està bé, acabes trencant el carnet o no anant més al camp, però poca cosa més. Ens vindria molt bé un Eduardo Galeano de la política, però no n’hi ha.

El que observem, sense necessitat de sondejos ni debats, són la crispació i la mentida, hostes fixos, de moment, de la fonda electoral. S’observa, a més, una tremenda competició als blocs, que amenaça orgànicament la mateixa supervivència dels líders si no arriben a complir les seves expectatives. Incertesa, capaç d’inquietar el ‘Financial Times’ i el ‘The Economist’.

Els resultats de diumenge són importants perquè no són els propis d’uns comicis qualssevol que meriten en alternativa o alternança. Aquests auguren l’arribada en bloc de l’extrema dreta, la tornada a la casella de sortida que, en aquesta Espanya reincident, se situa en els temps preconstitucionals.

Però no és una qüestió de daus, de sort. El que passi té a veure amb l’acompliment polític del seu protagonistes. Té a veure amb la laxitud de Mariano Rajoy, revelada pel president Sánchez, de la seva passivitat davant de José María Aznar i Esperanza Aguirre, pare i mare de l’auge d’aquesta extrema dreta.

Té a veure amb com s’ha governat, com s’ha comportat l’oposició, no molt del gust de Benjamin Disraeli. Té que veure amb la crispació inoculada, amb el pessimisme passat de dosi, amb la perversió de les institucions, amb les clavegueres, amb la descomposició de la justícia, amb els festejos i blanqueig als extremistes, amb les crisis i cops orgànics en els partits polítics, al compàs dels governs secrets i poders en la foscor.

Ens hi juguem molt, no és un simple canvi de govern. No, és la pèrdua de les llibertats, tornar al nostre costat més fosc. No, no és qüestió de sort, és qüestió seva, del seu vot.