Sandro Rosell, absolt després de 643 dies de presó preventiva mentre la instructora, Carmen Lamela, ha sigut premiada amb un lloc al Suprem. Cs fitxa Ángel Garrido, expresident del PP de la Comunitat de Madrid. ¿Surt Cs, el partit regenerador, beneficiat pel fitxatge de trànsfugues?
Per escriure llarg, però em dec als debats. Primer, encara bo que n’hi ha hagut. Segon, costa entendre que en el de la televisió privada -la pública és una altra cosa- no hi hagi pogut estar Vox, ja que els sondejos li donen una vintena d’escons. El reglamentari danya la salut. Tercero, les dues televisions i els quatre partits parlen de modernitzar els horaris, però els dos debats van ser a les deu de la nit. I el mateix va passar ahir a TV-3. Predicar amb l’exemple.
Anem al fons. Quart, els tòpics més primitius –dreta i esquerra com radicalment antagòniques i Catalunya com a cop d’Estat– van dominar en excés el debat. Només així s’entén que en un país que ha cedit part de la seva sobirania –no només econòmica– es debatés com si Europa no existís. Els partits estan còmodes en un provincianisme ibèric que ja no respon ni a la realitat ni al que és possible.
Cinquè, la conseqüència va ser el maniqueisme. Fer foraPedro Sánchez, ostatge dels independentistes, és l’emergència nacional. La dreta és masclista i reaccionària per definició. Excés de matusseria. La política econòmica de Sánchez és diferent de la de Mariano Rajoy, però no tant. Com lad’Alexis Tsipras, que va fer a Grècia un referèndum per saltar-se les directrius de la UE i tot seguit les va abraçar. Els avantatges dels referèndums. I sense l’euro –tan criticat per Podem– els espanyols viuríem pitjor perquè els baixos tipus d’interès del BCE ens han estalviat milers de milions amb què l’Estat ha pogut atendre altres necessitats i empreses i famílies han respirat més. Ni una paraula sobre això. ¿Per què trenca clixés?
Una esperança
Sisè, és oportunista –i poc assenyat– que Pablo Casado i Albert Rivera qualifiquin de traïció la política de Sánchez. El conflicte català només es podrà encarrilar amb consens entre partits espanyols i diàleg amb forces catalanes que reben el 47% dels vots. Amb acord entre Rajoy i Sánchez, el Senat va votar el 155 que va avortar la independència unilateral. Oblidar-ho sembla suïcida. L’únic esperançador és que ni Casado ni Rivera van insistir en allò d’un altre 155 preventiu i llarg.
Setè, repetir tòpics no és útil. L’Estat del benestar europeu és un gran actiu, però exigeix impostos. Rivera ho oblida i Sánchez no devia haver permès que Iglesias prometés el cel sense advertir-lo que els Reis Mags són els pares. Per sort Iglesias millora una mica i qui prometia liquidar el règim del 78 recorre ara a la Constitució del 78 com a la Bíblia. I renya la dreta, amb raó, per la seva mala educació.
Vuitè. Sánchez va al capdavant i va aguantar (no sense deixar cabells a la gatera) atacs justos i injustos, però li va faltar lideratge integrador. Potser per això el resultat de diumenge és ara una mica menys clar.