Aquest article no va destinat a la bona gent que en la Diada d’aquest dimarts surt als carrers amb un aire festiu exemplar. Que Sant Jordi els beneeixi. Tampoc als esforçats editors, que fan com poden per mantenir un mercat relativament estret en condicions cada vegada més dures de competència. Que així mateix els beneeixi. Ni enlletgirem els autors que, mancats de capacitat i talent per elevar-los, no es veuen constrets a rebaixar plantejaments per arribar al “gran públic”. Que el cavaller els beneeixi amb el seu hisop. Tampoc va destinat, l’article, als companys de professió periodística ni a les institucions que fan el que poden per mantenir l’esperit de la festa i promoure la lectura. Que Sant Jordi els il·lumini.

Van destinades, aquestes línies, a la petita proporció de lectors exigents, els bons lectors que es neguen a empastifar-se les neurones amb suc de literatura de consum. El plorat Emili Teixidor proposava un espai –la plaça Reial, per exemple– on només es vendrien els llibres que haguessin superat finíssims sedassos de qualitat. A tot el món, la proporció de bons lectors és escassa i estable. El nostre problema és que els bons lectors en català no formen massa crítica, i per tant no disposen de cap dels filtres habituals en llengües de més extensió, ni dels corresponents mecanismes de prestigi per distingir els bons escriptors.

El fil de l’exigència i la màxima ambició que va de la Renaixença a la postguerra es va començar a estrènyer a partir de la Transició. Després no ha parat d’aprimar-se i és de témer que s’hagi trencat per complet, esperem que no per sempre. Quan un premi Sant Jordi fa un tuit on afirma que “en la propera vida em demano dir-me així” (“em demano”, horrible calc del castellà, només apropiat per referir-se a un autor de ‘best sellers’ mediocres), ja podem mesurar la distància, potser ja insalvable, que ens separa de Pla o Espriu, per no parlar de Llull od’Ausiàs Marc.