Bancs anomenats ètics. Superaliments bio. Edificis de zero emissions. Si fem un cop d’ull a les webs de les principals companyies químiques del món, hi surt ben destacat el botó de‘sustainability policy’, en què ens convencen que estan protegint el planeta. Les grans indústries papereres es declaren 100%‘ecofriendly’. Sospitós si més no. El súmmum del cinisme: un gratacel de vidre anunciat com a autosuficient i sostenible. Que se sosté està clar, gràcies a molts quilos d’acer i formigó, però no pot ser ecològic de cap manera. La seva motxilla energètica és brutal. El mercat ens bombardeja ambmissatges seductorsper emmascarar, precisament, els principals defectes que pot comportar cada producte. Si conté un munt d’additius, ressaltaran que no porta greixos ni sucres. Si porta una bateria altament contaminant, presumiran de baix consum.

Naomi Kleinexplicava fa uns quants anys en el seu llibre ‘No logo’ com el consumidor tradicional vol passar a ser unusuari conscient. És a dir, comença a ser actiu en la seva compra. No només valora qualitat i preu, sinó nous factors socials i fins i tot vivencials, que fins ara eren insignificants a l’hora d’elegir. Són els productes ètics, que es van iniciar fa anys amb el denominatcomerç justi que avui ens envaeixen, però on abunda unfrauque ningú regula.

Qui vulgui fer política amb la seva compra de productes de cura personal, pot fer-ho a través deGood Guide, en què trobarà més de 65.000 productes comentats des del punt de vista de la seguretat. Cada elecció, i en fem diverses cada dia, és un vot en una o altra direcció que pot anar transformant l’oferta a través d’una nova demanda. D’altra banda, algunes administracions públiques també estan implementat la compra ètica en la seva agenda.

Seria convenient que cada productor, a més de complir la llei, evités lademagògia. Però això seria com demanar-li-ho a un polític en plena campanya electoral, inútil.