Han transcorregut ja 20 sòrdids anys de revolució socialista a Veneçuela, generant un caos sense precedents. He escrit en diverses ocasions sobre la deriva dels règims d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro. Cada vegada tenia més clar que els seus herois no eren altres tirans com Lenin o Fidel Castro, sinó el dictador africà Robert Mugabe.
Totes les fal·làcies habituals dels règims socialistes quant a assoliments socials, descansaven sobre un barril de petroli a 140 dòlars. En aquell moment, Chávez havia d’haver diversificat l’economia per reduir la hiperdependència del petroli i crear les infraestructures necessàries per generar autèntica prosperitat. Al seu lloc va optar pelculte desmesurat a la seva persona, sobredimensionar el sector públic fins al paroxisme, desplegar un sistema de repressió per aniquilar el dissens i efectuar de forma ineficient, minúscules transferències de renda a un sector de la població, amb l’objectiu de comprar el seu recolzament, mantenint-los en un estat de perpètua pobresa tutelada. Petrolis de Veneçuela ha patit una gestió infame i corrupta, per la qual ha vist reduïda la seva producció a la meitat. El règim chavista s’ha apropiat dels recursos naturals i els han utilitzat per alcontrol geopolític d’Amèrica Central, així com per sostenir a la dictadura amiga de Cuba.
Repressió, hiperinflació i pobresa
Si a tot això li sumem la baixada dràstica dels preus del cru, una política econòmica trasbalsada i la corrupció d’Estat, el caos està servit. Com a perfecte company del mateix, una dictadura terrible gestada des de la primera elecció de Chávez, sent aquesta l’única vegada que va guanyar unes eleccions lliures i competitives. A partir de llavors, processos electorals controlats pel poder i amb l’oposició amenaçada i empresonada.
Així, la repressió política i la hiperinflació econòmica s’han instal·lat en la vida dels veneçolans. El Govern practica una política econòmica que consisteix a treure zeros a les dades econòmiques. Per riure, si no fos per la seva traducció en sofriment insuportable per a la població veneçolana, que fuig del país assetjada per la gana i la violència. Sota el chavisme, Veneçuela s’ha convertit en un dels països més violents del món i el veneçolà mitjà ha perdut 11 quilos. Res nou sota el sol, el socialisme estima tant els pobres que els multiplica sense parar.
El règim es dirigeix cap al seu merescut ocàs. Els Estats Units, reconeixentJuan Guaidó com a president legítim, lideren l’acció internacional contra Maduro, que malgasta una oportunitat després d’una altra per donar per conclosa l’enèsima i fracassada aventura socialista. La situació camina de forma inexorable cap a l’esclat social contra el règim, que respondrà amb repressió sense límits. Llavors, una intervenció militar comandada pels EUA, avalada pel Brasil i Colòmbia, combinada amb el recolzament de la societat civil de Veneçuela serà una possibilitat real i Maduro pot acabar compartint destinació amb un altre dels seus ídols, Nicolae Ceaucescu.