Després de perdre el control del Partit Conservador, fa bastants mesos, i de quedar en mans de la Cambra dels Comuns l’aplicació del ‘brexit’, més indesxifrable a cada dia que passa, a Theresa May no li quedava cap més remei que prometre la seva dimissió si el Parlament aprova el seu pacte del novembre amb els Vint-i-set, perquè sigui algú altre qui condueixi la segona fase de la negociació. El gest de la ‘premier’ davant els diputats ‘tories’ sense plaça al Govern –l’anomenat Comitè 1922– pot desembussar la situació, però no és cap garantia absoluta d’aconseguir l’aprovació de l’acord per al ‘brexit’, perquè el president de la Cambra, el singular John Bercow, continua sense autoritzar la tercera votació d’un text rebutjat anteriorment dues vegades, perquè almenys 15 diputats ‘tories’ euròfobs no accepten un divorci sense cop de porta i perquè el comportament dels diputats unionistes nord-irlandesos continua sent una incògnita.
La falta d’un calendari precís per a la marxa de May de Downing Street és prou argument perquè els irreductibles no cedeixin. Els càlculs de diversos mitjans, que només s’atreveixen a situar el relleu de la ‘premier’ abans de la tardor, resulten poc encoratjadors per aquells que desitjarien acabar ara mateix amb el liderat de May. Per ells, l’únic camí acceptable és portar-la fins a un atzucac, mentre la primera ministra entén que amb la dimissió promesa pot vèncer la resistència dels euròfobs radicals.
Més desig que realitat
N’hi ha prou amb repassar algunes de les iniciatives presentades pels conservadors per sotmetre-les a una votació indicativa als Comuns per entendre que al final de l’escapada no hi ha només la dimissió de Theresa May, sinó el pes i la influència dels ‘brexiteers’ per limitar al màxim els compromisos amb la Unió Europea. L’exercici d’optimisme històric realitzat per Donald Tusk al Parlament Europeu a l’afirmar que encara veu possible l’anul·lació de l’article 50 –cancel·lació del ‘brexit’- és més la manifestació d’un desig que l’acostament a la realitat. Ni els sis milions de britànics que fins ara, amb la seva firma, donen suport a la celebració d’un nou referèndum ni el milió de persones que van omplir el centre de Londres per reclamar la permanència a la UE commouen els predicadors de la sortida, que han fet de l’abandonament del club europeu la primera causa de la seva política.
Potser la promesa de dimitir de Theresa May sigui suficient per arreplegar prou vots que permetin aprovar l’acord amb la UE –ja es veurà–, potser guanya adeptes la creença expressada per Jacob Rees-Mogg, un ‘brexiteer’ recalcitrant, que entre una sortida amb acord i que no hi hagi sortida, és preferible el primer. Però a partir d’aquí tot estarà per fer, i immediatament, sigui qui sigui el successor de May, la segona fase de la negociació afrontarà obstacles enormes per mantenir una frontera tova entre les dues Irlandes i garantir una relació del Regne Unit amb els Vint-i-set el menys nociva possible per a les dues parts, les incerteses de sempre.