La guerra dels llaços grocs s’ha convertit en el centre del debat polític. Ocupa tota l’atenció política i mediàtica com si a Espanya en plena campanya electoral no passés res més rellevant per a la vida dels ciutadans. L’estratègia de Quim Torra d’aparentar desobediència a la Junta Electoral Central (JEC) per simular obediència a la crida del Síndic de Greuges és un joc de trilers. Però ha donat arguments al PP de Pablo Casado per tornar a demanar l’aplicació del 155 a Catalunya, i a Ciutadans, per argumentar que a Catalunya no hi ha democràcia. El PSOE i Podem, per la seva banda, intenten no escalfar el conflicte, però són acusats de còmplices de l’independentisme.

Amb el judici al procés en marxa, els partits independentistes només estan centrats a mantenir la tensió al carrer i a les urnes. Com a prova d’això, n’hi ha prou de veure les llistes electorals de Junts per Catalunya i ERC al Congrés.

Per al bloc de les dretes, la guerra patriòtica per veure quin partit garanteix millor la unitat d’Espanya és el millor eslògan. D’aquesta manera no han d’entrar a debatre idees i propostes per veure com es pot reduir la precarietat del mercat laboral, que per cert, està en nivells rècord, o com s’afronta el futur de les pensions a Espanya amb uns sous de misèria. 

L’agre debat a compte dels llaços serveix per ocultar temes molt rellevants que haurien de ser el centre de la discussió política a poques setmanes d’unes eleccions generals i amb les municipals i europees ben a prop i el 'brexit' en potència. Les necessitats de l’Estat del benestar, les reformes requerides per no perdre competitivitat o la manera com recuperar els drets socials retallats durant la crisi deurien haurien de ser objecte de grans debats públics. És una llàstima que els partits prefereixin el fang i ens hi enfonsin a tots.