Gràcies al col·leccionisme dels Àustria i al geni dels grans pintors espanyols, El Prado és un dels millors museus del món. Però l’actual ministre de Cultura, José Guirao, no en té prou. Poc li va faltar, a l’entrevista publicada a EL PERIÓDICO la setmana passada, per acusar d’idiotes els deu milions de visitants anuals de Louvre, en contrast amb la distinció aristocràtica dels tres d’El Prado. La gent desfila en interminables ramats pel Louvre i, sense comprendre-les, passa per davant de les icones de l’art universal, disposades com a esquers, mentre a El Prado s’hi dialoga amb unes col·leccions exposades amb coherència.

Convindria fer notar, sense ànim d’ofendre, que el Louvre va ser residència reial i joia permanent de la corona, l’imperi i la república, mentre El Prado, a banda d’haver estat concebut amb molta més modèstia, va patir gairebé dos segles de semi abandó, amb les sales atapeïdes de llenya perquè el personal no passés fred, i que si no es va incendiar va ser gràcies a la protecció d’un àngel custodi. Cadascú carrega amb el passat que li pertoca. El millor museu d’art precolombí d’Europa és a Berlín, constatació que no diu gran cosa a favor de la perspicàcia i la sensibilitat de Madrid com a capital cultural al llarg dels segles.

Si el Louvre acumula art mesopotàmic, egipci, grec i europeu és perquè París estava àvida de capitalitat. Berlín, en canvi, no es va descobrir com a ciutat assedegada d’art fins al segle XIX; tard però amb una empenta, una voluntat de rapinya i una planificació tan formidables que van dur els teutons a inaugurar, el 1930 i havent partit de zero, un dels millors i més singulars conjunts museístics existents, presidits pel Pergamon. Abjurant del seu passat gloriós, Madrid va sestejar entre el XVIII i el XX i quan es va desvetllar, passada la Transició, el peix de més calibre ja estava custodiat en altres dipòsits. Menys fer el ploramiques, ministre.