Cal reconèixer el mèrit del papa Francesc al convocar tots els presidents de les conferències episcopals de l’Església catòlica al Vaticà per a una trobada sobre el fenomen de la pederàstia. Els seus predecessors, Joan Pau II i Benet XVI, coneixedors del problema, i alhora còmplices i encobridors, no van ser capaços d’afrontar-lo.

No obstant, la trobada estava viciada abans de començar. Els dies anteriors a la reunió, el Papa es va encarregar de refredar l’ambient a l’afirmar uns dies abans que no s’havien de crear gaires expectatives sobre la cimera vaticana i va alertar que “aquells acusadors que no feien més que criticar l’Església eren enemics, cosins i parents del diable”.

El llenguatge no podia ser menys receptiu cap a la crítica justificada a l’Església catòlica per les agressions sexuals contra persones indefenses durant set dècades. Ja en la cimera, el Papa va tornar a referir-se a Satanàs com a explicació de la pederàstia, introduint un element mític que eludia la responsabilitat de la mateixa jerarquia davant d’uns delictes tan greus, amb freqüència impunes.

L’absència de les víctimes

Uns dies abans de la cimera vaticana, el cardenal Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, expressava la seva perplexitat perquè es focalitzessin els abusos sexuals únicament en els sacerdots quan “ocupen només un 3% de l’estadística”. Això declarava just en el moment en què més casos de sacerdots pederastes s’anaven coneixent i més denúncies presentaven les víctimes.

La mateixa composició dels convocats a la cimera no augurava mesures radicals d’acord amb la gravetat dels delictes. Al contrari. Tots o gairebé tots eren cardenals, arquebisbes, bisbes –clergues en definitiva– i, alguns, possibles encobridors dels delictes. Tal composició venia a reforçar l’estructura jerarquicopiramidal i clericopatriarcal de l’Església catòlica, que ajudava molt poc a abordar el tema amb rigor.

De la reunió hi van estar absents les víctimes, que haurien d’haver sigut les veritables protagonistes. Algunes van poder exposar el seu testimoni, però a través de vídeos. Només van poder expressar les seves crítiques, protestes, denúncies i propostes al carrer. ¿Per què la por d’incorporar les víctimes a les reunions quan el mateix Papa havia demanat als bisbes que es reunissin amb elles a les seves diòcesis? ¿Quina oportunitat perduda per escoltar-les, reconèixer la impietat, demanar-los perdó, comprometre’s a reparar uns crims tan greus?

Durant la trobada es van tornar a rebaixar les expectatives i a generar escepticisme entre els mateixos catòlics, les persones agredides sexualment i la ciutadania en general, escandalitzada per pràctiques criminals en una institució que presumeix d’exemplaritat. Una prova molt eloqüent que ha provocat escàndol entre propis i estranys va ser el comentari del Papa després de la intervenció de la doctora Linda Ghisona, experta en Dret Canònic. Convidar a parlar una dona, va dir, no és entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic, perquè, al cap i a la fi, “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

De seguida va arribar la resposta del moviment feminista que, indignat, va vincular les esmentades declaracions amb les dels partits de l’extrema dreta, com Vox, i va identificar “el masclisme amb faldilles” amb el mateix Papa, els cardenals, arquebisbes bisbes i cardenals reunits al Vaticà.

El discurs final del Papa va tornar a decebre. Una part va estar dedicat a la pederàstia en àmbits familiars, esportius, escolars amb dades i percentatges precisos, que, no obstant, no va aportar, en el cas de la pederàstia eclesiàstica, quan les dades les tenia sobre la taula, ja que els havia demanat als presidents de les conferències episcopals.

En mans de la justícia

¿Judici sobre la cimera vaticana sobre la pederàstia? Són les víctimes que tenen autoritat per opinar sobre els resultats. És a la seva autoritat a la qual s’han de sotmetre el Papa i els bisbes. ¿I quina ha sigut la seva reacció? S’han sentit decebudes. Una decepció que compartim els que esperàvem mesures concretes, acords vinculants, decisions fermes i inapel·lables, imperatius categòrics d’obligat compliment, el final del secret vaticà,  sancions exemplars per als culpables i encobridors...

Res d’això s’ha produït. És veritat que el Papa va afirmar en el discurs de clausura que l’Església farà tot el necessari per posar els agressors sexuals en mans de la justícia. Per fi es reconeix que existeix la justícia civil, vàlida per a tothom, també per a les persones considerades “sagrades”. Ho han descobert tard. Però no n’hi ha prou amb dir-ho. Cal posar-ho en pràctica. ¿O tot quedarà en un brindis al sol? Espero i desitjo que no.