Em creuo de tant en tant amb els marquesos de Twitter. Porten una capa d’ermini blau en la qual s’enganxen desenes de milers de seguidors i aixequen la barbeta quan els contradiu un plebeu. De vegades, fastiguejats, es dignen a respondre a la púrria. Llancen a l’intrús enutjós una mirada per sobre de l’espatlla i emeten amb fàstic unes paraules com aquestes: “¡Per Déu, amb vuitanta seguidors i ve a molestar-me! ¡Mauricio, faci fora aquest ‘infraser’ i fregui el terra quan surti!” Dit i fet; la seva cort de tontos es llança sobre el molest fins a avorrir-lo, mentre el marquès de torn es retira als seu saló.

Es pot estar orgullós gairebé de qualsevol cosa que un hagi aconseguit en aquesta vida, però s’ha de ser imbècil per jutjar els altres segons el seu nombre de seguidors. Twitter ha acabat funcionant com un edifici de castes on els marquesos viuen a dalt i es neguen a parlar amb la portera. En part, comprensiblement, perquè entre la púrria hi ha molt cabró amb ganes de molestar i res més; en part, incomprensiblement, perquè hi ha gent tan buida que fins i tot els seguidors li pugen al cap.

No hi sol haver justícia amb els llibres més venuts ni amb les pel·lícules més taquilleres, i tampoc n’hi ha amb els comptes de Twitter més exitosos. Als pisos del marquesat hi ha gent meravellosa, sí, però també hi proliferen els plagiadors i els oportunistes. Mentrestant, entre els mendicants sense seguidors, trobo genis incompresos, les perles dels quals es dissolen sense deixar marca. Si Twitter és una democràcia, deu ser una democràcia de caràcter censatari: difonem abans el que ja té moltíssims retuits que el que és simplement bo, i deixem fora de joc els que no van aconseguir assolir els ingressos mínims de popularitat.

És una llàstima que es perdi tant d’enginy en la marea de Twitter però potser podem inclinar la balança. ¿I si els que hem acabat entre marquesos recomanem comptes desconeguts que es mereixin pujar? Seguiu, per exemple, @carmenromp.