La setmana que ve l’alcaldessa Ada Colau li entregarà a Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama, la medalla d’or al Mèrit Cultural al senyorial –i a la meva manera de veure una cosa depriment, aquest contrast eixordador entre la formalitat del lloc i la manera despreocupada de vestir-nos que tenim en l’actualitat– Saló de Cent de l’ajuntament. El premi coincideix amb l’inici de les celebracions pels50 anys d’Anagrama, la mítica editorial Barcelonina.
Alhora, Xavi Ayen i Pau Subirós, els responsables del formidable (i generosíssim) documental sobre Carmen Balcells, 'La cláusula Balcells', preparen un programa sobre Jorge. No m’estranya, és clar.
No hi ha cap altre editor a Espanya que hagi tingut l’olfacte, el talent, la constància, la intel·ligència, el rigor i la sort de Jorge Herralde. També té una altra cosa que jo considero bàsica en un editor: glamur. Aquest aire inexplicable, que no es pot ni fingir, ni aprendre, ni comprar, que no depèn ni dels diners ni de la bellesa física, que acompanya certs personatges, una manera d’anar pel món, una certa dignitat i un cert misteri, una espècie de magnetisme. Claudio López també el tenia. Dels vius ja només el té Jorge Herralde, i no obstant mai he conegut un gran editor que no fos alhora un seductor professional.
Un seductor
Un editor ha de ser un seductor, ja que és l’encarregat de convèncer no només els autors, sinó també els agents, els periodistes, els editors estrangers i sobretot, els lectors que llegeixin els seus llibres. ¡Llibres! El que gairebé ningú vol comprar, ni tan sols robar. La meva mare era molt despistada i es deixava sovint el cotxe obert, que sempre estava ple de llibres, doncs bé, mai ens en va faltar ni un, només els esnobs i els escriptors sense maneres roben llibres, la gent normal no, aquesta és una de les tragèdies del sector.
He sentit dir moltes vegades que l’obra d’un editor és el seu catàleg, que allà hi ha el seu llegat, el seu testament, la seva vida. Segurament és veritat, però jo crec que un editor és també els autors que ha perdut. Per reconèixer un gran editor, demanin-li la llista dels autors que ha perdut o que li han robat, no el catàleg. Qualsevol pot fer un bon catàleg a cop de talonari si té un mínim de bon gust i de cultura. Però perdre autors, això només els passa als grans, als grans de veritat, als que descobreixen autors. Al món editorial no importa qui sigui l’últim a publicar un autor, importa qui hagi sigut el primer. Així que si desitgen saber si algú és un gran editor, no només un bon editor, preguntin-li: “¿I tu quins autors has perdut?”.
En això Jorge Herralde també és el millor, és clar.