Hi havia expectació amb les eleccions municipals del maig, especialment amb les de Barcelona. Es preveien imprevisibles i emocionants. Amb un cartell renovat, només dos candidats, Ada Colau i Jaume Collboni, repeteixen, amb incorporacions sorprenents com la de l’ex primer ministre francès, Manuel Valls, amb el retorn a la política municipal del cognom més il·lustre, Maragall, i amb un candidat, Joaquim Forn, empresonat com a mostra de l’excepcionalitat i la cruesa del moment polític. Afegia interès el fet de ser l’examen definitiu a Ada Colau i al seu govern després del seu primer mandat. Les municipals de Barcelona també es veien com un bon termòmetre per mesurar la força del sobiranisme i el constitucionalisme a la capital catalana. Aquestes eleccions ho tenien tot per atraure tots els focus i tota l’atenció mediàtica. Això era així fins divendres passat.
Quan Pedro Sánchez va convocar eleccions i va marcar en vermell la data del 28 d’abril al calendari va fer saltar pels aires la campanya barcelonina. Les generals s’avancen a les municipals i això vol dir que les locals queden irremeiablement eclipsades. Queden descafeïnades i es preveu complicat debatre sobre el tramvia, les superilles i els carrils bici. Serà molt difícil parlar de Barcelona i no entendre les municipals com una segona volta de les eleccions al Congrés dels Diputats.
Aquesta és la conseqüència més previsible de la poca distància en el calendari entre unes urnes i les altres, però n’hi ha més. El primer efecte i el més immediat és que complica l’elaboració de les llistes. Els partits ja tenien un difícil puzle amb les locals i les europees, però ara han de refer el treball fet o buscar candidats sota de les pedres. Veurem canvis de plans molt de pressa. Alguns que ja tenien un bitllet per a Brussel·les o formaven part d’una llista barcelonina potser acabaran convertint-se en usuaris de l’AVE direcció Madrid.
Un escenari complex
Per ordenar i distribuir noms no ajuda el context, ni el judici del procés, ni tampoc el difícil equilibri per acontentar totes les sensibilitats polítiques que hi ha en la majoria de formacions. En el cas de Barcelona, tot es juga en els primers llocs. En el millor dels casos no es podrà garantir res a partir de la desena posició. I totes aquestes decisions s’hauran de prendre en temps rècord. Els candidats a les municipals hauran d’estar llestos el 12 d’abril, aquell dia començaran una llarga campanya com a teloners i l’acabaran com principals protagonistes. Sobre l’escenari no hi veurem ni el número dos, ni el número tres de cada llista, hi haurà tàndems o trios formats amb el cap de cartell de les generals, les europees i les municipals. No hi haurà dues campanyes, hi haurà una ‘non stop’ que no acabarà fins al26 de maig i una vegada hàgim buidat les urnes s’haurà de parar i començar el més difícil. S’haurà de posar ordre, respirar i recuperar-nos d’una borratxera de paperetes i missatges electorals, haurem d’interpretar què han dit els vots, negociar i pactar per formar governs, perquè abans haurà sigut impossible. No es preveu una primavera plàcida. Així que molta paciència per a tothom.