Si bé els polítics en la seva essència són una extensió de la ciutadania que els vota, també en teoria, han de ser un exemple d’educació i comportament perquè molts es reflecteixen en el seu procedir i en les seves paraules. Ja des de fa uns anys la política s’ha anat embrutant; l’elegància i l’educació entre polítics s’ha anat desaprofitant fins a tal extrem que s’accepta com normal una cosa que en realitat és una inacceptable anomalia: l’insult. Des d’aquell “A la mierda, joder” del mort Labordeta fins als interminables insults que es profereixen avui a dins i a fora del Congrés dels Diputats, han passat uns quants anys en què a Espanya s’ha anat tensant la crispació política.
Ara a Albert Rivera no li importa dir-li “capullo” o “imbècil” a Pablo Iglesias, com no els importa als republicans catalans dir “feixistes” a la dreta i aquesta respondre’ls amb la qualificació de “colpistes”. “Imbècil” i “canalla” va ser el més bonic que va sentir Joan Coscubiela al Congrés quan es debatia el 'cas Bárcenas' i ara hem arribat al cim de l’insult per acumulació. El traïdor, ridícul, deslleial, egòlatra, incapaç, mediocre i incompetent de Casado a Pedro Sánchez ha assolit el cim i la desproporció del que s’ha d’esperar entre qui, tot i ser oponents perquè tenen idees dispars, haurien de ser cívics i educats per estar representant moltes persones que sens dubte no aprovem aquest llenguatge. L’argumentari i la persuasió han de ser les armes principals d’un bon polític. Una cosa és avergonyir d’una manera elegant i una altra és l’insult de tracç gruixut que s’utilitza.
I si no, mirin: pallasso, feixista, barrut, homòfob, mamarratxo, demagog, mafiós, merdes, infecte, gàngster, carallot, palmera, imbècil, mesquí o miserable... Tots són ofenses que s’han sentit entre les quatre parets del Congrés. ¿No seria millor fer servir la fina ironia, de la dialèctica incisiva i dissimulada, de l’argument ric en raons i buit de greuges? Avui, entre tots, han aconseguit baixar el llistó fins al seu enterrament. Em fan molta pena.