Trazodona, zolpidem, nembutal. Orfidal, liti, trankimazin. Seroquel, lunesta, vàlium. De vegades, alguna galeteta salada, dos cafès amb sis cullerades de sucre. Aquest és el règim diari de la narradora del 'Mi año de descanso y relajación',d’Ottessa Moshfegh, i aquesta és la premissa: l’any 2000 una noia decideix tancar-se al seu bonic apartament novaiorquès de l’Upper East Side i prendre un respir. Per a ella, això implica una constant ingesta de pastilles per dormir, i veure, mig adormida, pel·lícules deWhoopi GoldbergiHarrison Ford.
La idea és magnífica i pertorbadora alhora; ¿qui no voldria un parèntesi vital en algun moment de la seva vida? Però ¿això passa necessàriament per convertir-se en un vegetal al que se li insufla vida cada tres o quatre dies? La bella dorment existencial és el nou Jean Floressas des Esseintes d’‘A repèl’, esteta, cínic i pervers.
En un món ple de l’obligació d’activitat, una dona que s’estira i es deixa fer malbé es pot entendre com una revolta
Aquesta nova llangor penetra sota la pell, molt més difusa i contemporània: en un món ple de l’obligació d’activitat, en l’albor d’un segle que ens exigirà omplir formularis sobre nosaltres mateixos dia rere dia a les xarxes socials –¿què penses? ¿què fas?–, una dona que s’estira i es deixa fer malbé es pot entendre com una revolta.
Aquesta hikikomori occidental és el revers d’altres mortes en vida tan pròpies de la ficció: les zombis, les reaparegudes i les vampires, éssers femenins suposadament contra natura, que desafien el sistema establert. Aquesta somnàmbula que ens diu que la vida no és per viure-la sinó per suportar-la recorda totes aquelles diagnosticades com a histèriques a començaments del segle XX, a les dones sotmeses a electroxocs durant dècades, a totes les que avui van al metge amb un símptoma i els recepten calmants només perquè sí.
Potser no hi ha cap rebel·lia més gran que una dona que et posa un mirall social tenebrós davant de la cara i et diu: ¿vols que dormi? Ja veuràs si dormo.