La campanya electoral a la Cambra de Comerç ha despertat per primera vegada en anys un enorme interès. S’han presentat diverses candidatures i hem assistit aquesta setmana a la fusió de dues d’elles, les dels empresaris Enric Crous i José María Torres repartint-se si guanyen la presidència i la vicepresidència de forma rotativa durant dos mandats, o sigui, durant els pròxims vuit anys. La institució és molt rellevant per a l’economia catalana i com a actor polític.

Per la seva tasca de consulta de totes les lleis que s’exposen, per la seva influència en el món empresarial i per la seva participació en el primer motor econòmic de Catalunya que és Fira de Barcelona, amb la capacitat de proposar la presidència i els vocals del consell. Com a novetat en aquestes eleccions, un lobby de dones s’ha organitzat amb una candidatura batejada com a 50 a 50 presidida perAnna Mercadé.

Es tracta d’una iniciativa que busca aconseguir la paritat al ple de la Cambra per la via que hi hagi dones que siguin votades individualment com a representants dels seus sectors econòmics i que aconsegueixin aconseguir el 50% del ple.

La iniciativa és molt positiva, perquè d’entrada ressalta l’enorme dèficit de dones que hi ha a la Cambra, una entitat que no se sostreu del masclisme rampant que hi ha a la cúpula de les institucions més grans i empreses. No obstant, es queda a mig camí del que la lluita per la igualtat hauria de ser. La candidatura està organitzada al voltant de la idea de guanyar presència com una taca d’oli. Però la lluita per la igualtat va, sobretot, de guanyar espai en els cercles de poder, que és on es prenen les decisions que produeixen veritables canvis.

En aquest sentit, formar part del ple amb l’actual funcionament de la Cambra no garanteix un accés a la presa de les decisions més rellevants perquè és el comitè executiu qui decideix els grans temes i el ple els ratifica. Les dones han de tenir clar que és l’accés al poder el que brinda la capacitat de canviar les coses, la simple presència en la base de les organitzacions no ho garanteix. I en aquest sentit, la candidatura 50 a 50 té el seu dèficit en el fet de no haver presentat una candidatura liderada per una dona, acompanyada d’altres dones i homes i amb un programa propi de canvi.

En cas d’haver-se fet d’aquesta manera, la candidatura feminista podria haver negociat una fusió amb l’altra, com han fet Crous i Torres. Per aquesta via es podria haver pactat ja una presidència o vicepresidència primera per a una dona. El feminisme és la lluita per la igualtat. Les dones reclamen presència perquè és de justícia que les cúpules representin la diversitat de la societat formada per homes i dones. Però el canvi no és fàcil perquè suposa descavalcar els homes de les estructures de comandament per passsar-les a compartir amb les dones. El repte és possible, però no és senzill. I per fer-ho possible és necessari ocupar els llocs de poder. Liderar i no anar de segones.