Des que va fracassar el procés, torna amb força l’apel·lació al catalanisme en articles i llibres corals que volen adonar-se de la seva transversalitat. Torna perquè una part de les velles elits creuen que recuperant el seu esperit consensual podrem trobar una sortida a aquesta fase políticament tan traumàtica. Amb aquest “tornar al catalanisme” es pretén que un percentatge dels independentistes deixin de ser-ho i trobin una alternativa que no els produeixi una sensació de derrota insuportable. És un propòsit ple de bones intencions, però té l’inconvenient de ser una opció tàctica que impedeix efectuar una reflexió a fons sobre els errors de la política catalanista que ens ha conduït fins al desastrós procés. Per obviar aquest incòmode debat, aquestes veus neocatalanistes es continuen refugiant a la tesi que la deriva separatista va ser una reacció –legítima però equivocada– a un problema espanyol que encara persisteix: l’insuficient reconeixement de la identitat catalana i els dèficits de l’encaix territorial. I per això, en el relat dels fets, continuen situant la sentència del TC sobre l’Estatut el 2010 com a origen del procés sobiranista, quan en realitat no va ser més que un pretext per a Artur Mas.
Causes exògenes
Aquesta lectura afirma que les causes de la febre independentista són exògenes, alienes a les condicions creades durant la llarga hegemonia pujolista. I, per tant, que el sobiranisme és una resposta espontània a la falta d’atenció a les demandes catalanes enmig d’unes circumstàncies socioeconòmiques molt crítiques en els anys de la Gran Recessió. El ‘revival’ catalanista intenta atreure sobiranistes desencisats davant l’esterilitat de la ruta independentista i preocupats per la ruptura de la unitat civil entorn dels suposats grans consensos, com ara l’exclusivitat del català a l’escola o l’Administració.
És una opció tàctica que en termes electorals ara per ara no ha obtingut cap resultat, com es va veure en les autonòmiques del 2017 quan el PSC es va aliar amb els democristians catalanistes d’Units per Avançar sense que es produís l’èxit que algunes enquestes vaticinaven. A nivell empresarial, un altre exemple de catalanisme de tercera via seria el document que el maig del 2018 va donar a conèixer el Cercle d’Economia amb la seva proposta de nou Estatut amb rang constitucional i un salt qualitatiu en el sistema de finançament amb resultats semblants al concert basc. La seva anàlisi sobre l’origen de la crisi secessionista incideix també que en les causes són principalment externes.
Autonomia per a tots els pobles d’Espanya
Davant tot això, cabria una altra recuperació del catalanisme crítica però afirmativa, que comencés posant de relleu la seva contribució a la transició democràtica amb la idea d’autonomia per a tots els pobles d’Espanya. Aquesta va ser una aportació que van fer el 1977 els partits catalanistes, principalment d’esquerres (PSC i PSUC), sense pretendre cap privilegi exclusiu per a Catalunya ni enarborar la bandera dels drets històrics, a diferència del foralisme basconavarrès. En aquesta revisió tampoc s’ha d’oblidar que el catalanisme, amb totes les seves variants, ha sigut una altra manera de militar en la identitat d’esquena, de vegades per acció i altres per omissió, a la pluralitat interna de la societat catalana.
El resultat ha sigut una forma molt parcial d’entendre Catalunya, menyspreant el lloc d’Espanya i l’espanyolitat en la societat catalana. Si a això s’afegeix la toxicitat del pujolisme amb la seva estratègia de control sobre la societat civil, s’entén que la cultura política catalanista hagi acabat creant les condicions per a la deriva separatista dels últims anys, més enllà dels defectes del sistema institucional espanyol. En realitat, els fills del pujolisme, com l’exconseller Joaquim Forn o el dirigent de l’ANC Jordi Sànchez, ja eren sobiranistes quan fa 25 anys impulsaven campanyes naïf autodeterministes, fins que van decidir enterrar el catalanisme per fer-se independentistes.
Ara, en canvi, es tractaria d’armar un programa catalanista combatiu amb el discurs del nacionalisme, que faci una defensa de la pluralitat identitària de la societat catalana, i dels avantatges de ser una societat desacomplexadament bilingüe. Un catalanisme que no aposti per barroques solucions d’encaix bilateral sinó per reformes institucionals federals per a tothom. En definitiva, un catalanisme per a espanyols en un doble sentit, és a dir, per als catalans que no tenen cap problema a ser el que són (catalanoespanyols), i per a espanyols no catalans que saben que Espanya no es pot entendre sense la seva rica diversitat lingüística i cultural.