He vist dos espectacles del Cirque du Soleil. El primer em va fascinar, tot i que pensava que m’avorriria; el segon, tot i que intuïa l’avorriment, efectivament em va avorrir fins a la somnolència. És aleshores quan vaig desenvolupar la meva particular teoria sobre els muntatges d’aquests atletes canadencs. Són perfectes. I per això cansen. Com tothom sap, la perfecció genera un avorriment colossal. Ja ho deia Paul Valéry: "Un poema no s’acaba mai; s’abandona". El poeta, que certament busca la perfecció de la forma, s’adona, en un moment donat, que una recerca com aquesta és estèril. És molt millor deixar-ho estar, que és el que també pensava Balzac quan va escriure ‘L’obra mestra desconeguda’. El pintor Frenhofer, obsesdit a retratar la perfecció, no assoleix sinó el cim del no-res.

En els espectacles del Cirque du Soleil fins i tot els pallassos, oberts a la improvisació, són perfectes. No hi ha capgirell, equilibri o salt mortal que no estigui pautat. També serà així amb el ‘Messi10’ que veurem a l’octubre. Serà la crònica anunciada d’un gran èxit. I d’un fracàs. Perquè resulta que Messi abomina de la perfecció. Si sempre fes heroïcitats estètiques, si sempre fos sublim, acabaria embafant. Quan les executa, brillen perquè esclaten en el cel de la imperfecció. I aquesta és una gràcia que el CdS no es pot permetre. Són espurnes de bellesa, sobtats focs d'artifici. I no pas la continuada i freda obra perfecta.