"¿Per què no deixem en pau l’humor? És una de les poques coses que encara ens uneix”. Andreu Buenafuente la va clavar al tancar una gala dels Goya que, a parer meu, va mostrar algunes qualitats saludables que tenim, de les quals de vegades ens oblidem, però que el cine i la seva gent poden reflectir a la perfecció. La primera –no petita– és la capacitat de riure’s d’un mateix. L’Andreu i la Silvia van donar una bonica lliçó, culminada amb un “destape” que simbolitza l’alegria, la despreocupació amb què es pot combatre, per exemple, l’estúpida dictadura dels cossos Danone.
El seu sobri paper no va impedir papirotades a tort i a dret, amb un excel·lent per a la pulla a Pedro Sánchez per escaquejar-se de Sevilla o l’atrevida al·lusió a Pablo Echenique, la vida del qual –segons aquesta beneïda parella de bojos– “és un tràveling”. Crec que el seu estil va acabar encomanant-se al personal, perquè en els discursos dels premiats –inoblidable el parlament de Jesús Vidal– van aparèixer fogonades reivindicatives (¡com no n’hi havia d’haver amb el mar de fons que hi ha!) però lluny del to mitinguer i solemne. Ningú va esmentar Vox, però les paraules d’Antonio de la Torre presumint del gen acollidor de la seva terra andalusa o l’arenga d’Arantxa Echevarría, posant la seva Carmen i la seva Lola com a icones del que els més obtusos haurien de respectar, no van deixar lloc a dubtes.
L’Espanya lluminosa, l’Espanya tèrbola
En una nit, a més, on van competir l’Espanya més lluminosa de 'Campeones’ amb la més tèrbola d’'El reino'; on no va grinyolar la convivència entre dues joies tenebroses com 'Cold war' o 'Roma', amb al·lusions a Chiquito de la Calzada i Groucho Marx. I en la qual el poder femení –i feminista– no va ser un detall d’attrezzo, sinó la confirmació que, malgrat les travetes, avança amb turbo propulsió.
Confesso que soc molt cinèfil i molt fan –i gran amic– de la Silvia i l’Andreu, però no crec que estigui escrivint això encegat per la passió, sinó satisfet –i orgullós– de la galeria de talent que hi va treure la poteta. La vigília dels Goya vaig obrir 'La Ventana' des de Sevilla i vaig recordar les dues cares del pintor que, curiosament, dona nom a uns premis de cine. Hi ha el Goya del 'Duelo a garrotazos’, al qual tantes vegades ens agafem per descriure el nostre drama nacional: la volença d’arreglar els problemes a hòstia neta. Però Goya també va pintar 'Baile a la orilla del Manzanares', que és la viva estampa de l’alegria. Ja ho va cantar Rosalía –¡que bona i que llesta que és!– amb el Cor Jove de l’Orfeó Catalá: “Si mes das a elegir, me quedo contigo”. Doncs això: jo em quedo amb el ball. Pas de garrot.