De forma inesperada, Ada Colau es va colar a l’alcaldia de Barcelona. Els poders fàctics ni se’n van adonar, convençuts que sempre manarien, hi hagués qui hi hagués a la plaça de Sant Jaume. Després del xoc, la incredulitat va donar pas a l’enuig. Això anava de debò i calia parar-ho. De forma sistemàtica van començar les desqualificacions, al principi argüint que l’ajuntament  estava paralitzat. Però al contrari, estava redefinint molts assumptes, i això encara era pitjor. Llavors van buscar problemes dels quals responsabilitzar-la, com el tema de les terrasses, que, no obstant, era una normativa creada per Xavier Trias.

Després el 'top manta', desbordant competències municipals. També se la va acusar de turismofòbia, però en realitat eren els ciutadans els que estaven farts de suportar inconvenients, mentre que uns quants es repartien els beneficis. Ara almenys es buscava una solució equilibrada al tema,; per cert, incrementant-se l’arribada de turistes, quan els malastrucs en predeien l’ensorrament. Després els narcopisos i l’infrahabitatge, encara que ha sigut el primer consistori des de la democràcia en prendre’s seriosament el tema de la vivenda, malgrat el desemparament de la Generalitat.

I ara toca la delinqüència i la inseguretat, que des d’alguns diaris i TV-3 van atiant exageradament, fins que per fi es converteix en paranoia. Un problema que implica els Mossos principalment. Tot i així és cert que a aquest ajuntament el preocupen més les guarderies, la contaminació o el transport públic, que certs assumptes d’ordre públic.

Fer política és discernir prioritats. Les de Colau han sigut les classes mitjanes i populars, buscant un reequilibri social en una ciutat a la deriva, cada vegada més injusta, només apta per a acabalats, executius i visitants. Per això rep tanta canya, perquè va de debò. Amb errors, carències i cert sectarisme, efectivament. En minoria i amb reprovacions. Però amb un rumb social clar, i sense assemblar-se –de moment– a una política professional.