Netflix és la nova paraula que s’ha incorporat, de manera habitual, a moltes converses. Fa només uns quants mesos, un amic meu era incapaç de pronunciar-la. Al seu lloc, deia: “El Chiflics aquest de la tele. Allò de les sèries”. Ara deixa anar Netflix a tort i a dret, com ho faria un expert executiu de Silicon Valley. Des que Movistar+, a més, la va incorporar a la seva oferta, ha entrat amb força a més llars que mai. Netflix, avui dia, es diu, se sent, s’escriu, es tecleja, es pensa, es beneeix i maleeix moltes vegades al dia.
La seva irrupció al mercat com a productora de cine ha generat un gran enrenou. Alguns no admeten que sigui cine allò que no es disfruta a la pantalla gran. Per alguns, Roma, d’Alfonso Cuarón no és més que una TV movie. Una obra mestra, però TV movie. Netflix ha rectificat el que era la seva idea inicial d’oferir aquesta pel·lícula –i les que vindran– només on line i, enfrontant-se al boicot de molts exhibidors que es neguen a projectar-la (un enfrontament, per cert, que té bastant en comú amb el que ara mateix diuen els taxistes i les plataformes VTC), l’ha estrenat també a algunes –poques, molt poques– sales de cine. No obstant, és molt possible que el pròxim 24 de febrer, la nit dels Oscar, Netflix entri, precisament gràcies a Roma i Cuarón, per la porta gran del cine i obtingui la força i el suport suficient per canviar les actuals regles del joc.
Netflix s’ha fixat ara en el teatre. Vista l’excel·lent acollida (una audiència global de vuit milions, cada any en augment) que tenen les representacions teatrals que s’exhibeixen en viu i en directe a cines de tot el món, acaba d’anunciar que rodarà American Son, un gran èxit del Broadway d’ara mateix. Netflix diu que la seva intenció és crear un gènere nou, híbrid de cine i teatre, perquè els aficionats puguin disfrutar-lo a casa, sense necessitat del que sovint són desplaçaments impossibles, per no dir costosos.
Aficionats irrefrenables, quedem, il·lusionats, a l’espera.