Mentre d’altres llueixen vestits plens de taques, els republicans es vanten, fins ara amb raó, de portar la camisa neta, límpida, impol·luta, després d’haver gestionat conselleries sensibles i amb alt pressupost. Quan vas ple de llànties com d’altres, ja no ve d'una, però la primera taca, si arriba a impactar sobre el blanc, és terrible, llampant, devastadora.
No hi ha cap indici o sospita que ens trobem davant d’un cas de finançament il·legal. Les dades que han aflorat sobre l’ex director general Ricard Calvo, les seves incompatibilitats ocultes o ocultades i les seves adjudicacions fora de normativa, no sembla que apuntin a un cas de corrupció en el sentit de desviar diners de tots a butxaques particulars. Les denúncies d’altres i les investigacions d’EL PERIÓDICO apunten, i d’una manera força clara, a favoritismes, falta de transparència i mala gestió per part de la conselleria d’Afers Socials, que és la responsable de l’atenció a la infància desvalguda. Com a mínim, molt mínim, es tracta de potineria. En un tema tan sensible com aquest, la potineria no és gens fàcil de perdonar, ni de justificar per les urgències i els desbordaments.
Contra els principis del partit
La llei d’incompatibilitats és molt clara. Un nombre molt elevat de ciutadans ben capacitats han hagut de renunciar a un càrrec públic que se’ls havia proposat perquè provenien d’empreses amb interessos en l’àmbit de la seva responsabilitat. Que a diferència d’ells, Calvo acceptés el nomenament ja contravé no només l’esperit de la llei, sinó els principis d’un partit que es presentava com el campió de les mans netes i la camisa blanca.
Quan els sindicats van denunciar irregularitats, Calvo va dimitir i es va obrir una investigació interna. La reacció de la consellera Bassa va ser de tapadora. Malament. Tot i que dolgui admetre errors, els primers interessats a fer llum han de ser els responsables polítics d’ERC. El conseller Chakir el Homrani s’hauria d’haver afanyat a demostrar transparència, aclarir els fets i donar explicacions abans que ningú les reclamés. Que la iniciativa la porti l’Oficina Antifrau i la Sindicatura de Comptes no diu res a favor la propia conselleria, que s’hauria d’haver avançat amb prestesa i exemplaritat. Quan un jutjat investiga poden passar dues coses. Que s'arxivin les diligències o que s’obri un procés. En el segon cas, l’única manera que té un partit o una administració de quedar net és haver presentat la denúncia abans que ningú.
El conseller d’Afers Socials i ERC disposen de dues opcions. La insòlita, que és portar la iniciativa, ensenyar el bisturí i practicar una incisió on toca i en vista de tots. O l’habitual, que consisteix a ocultar la part que ningú ha descobert, oposar tanta resistència com es pugui i que l’oposició arrossegui si pot. En bé de tots, i sobretot per fer llum sobre els indicis de desgavell, improvisació i gestió gens modèlica en atenció a la infància, la investigació de la conselleria hauria de tenir la primera i la més creïble de les paraules en aquest assumpte, siguin més o menys greus els fets. Cal valor, però té recompensa.