El Govern espanyol ha aprovat dos projectes de llei per establir dos nous impostos, l’impost sobre determinats serveis digitals i l’impost sobre transaccions financeres, amb una recaptació conjunta prevista de més de 2.000 milions d’euros.
El primer impost, otaxa Google, gravarà amb un 3% els serveis de publicitat, intermediació i venda de dades ‘online’, quan intervinguin usuaris establerts a Espanya, que siguin fets per empreses amb una xifra de negoci superior als 750 milions d’euros a nivell mundial i els ingressos de les quals a Espanya per aquests serveis superin els tres milions d’euros. En quedaran fora les vendes de béns i serveis contractats en línia quan el proveïdor no actuï com a mitjancer.
Mentre que el segon impost, o ‘taxa Tobin’, gravarà amb un 0,2% les operacions d’adquisició d’accions d’empreses espanyoles, amb independència del domicili dels que intervinguin a l’operació, quan es tracti d’empreses cotitzades i el seu valor borsari superi els 1.000 milions d’euros. En aquest cas, no hi estaran subjectes les adquisicions derivades de l’emissió d’accions.
Amb aquesta aprovació, el Govern de Pedro Sánchez pren la iniciativa sense esperar les futures directives que puguin venir de la Unió Europea per regular els dos tributs, que no acaben de trobar prou consens entre els socis comunitaris. En qualsevol cas, Espanya segueix els passos de França i Itàlia, que ja han aprovat mesures similars.
Les dues propostes compten, lògicament, amb el rebuig frontal dels subjectes directament afectats, que, d’una banda, auguren una frenada de les inversions i el desenvolupament del sector digital al nostre país, i, de l’altra, una caiguda del volum de contractació de la borsa espanyola. Precisament, el fet de ser una mesura unilateral pot empènyer els capitals a buscar a l’escenari internacional places més atractives on obtenir més rendibilitat.
No obstant, la paràlisi interessada de les institucions europees i del comerç mundial permet que una part de les empreses digitals no paguin impostos allà on fan els seus negocis i puguin fer-ho a països amb una fiscalitat menor, cosa que, a banda de significar un greuge comparatiu amb les seves competidores i amb la resta de negocis tradicionals, suposa un frau en tota regla a l’Estat del benestar que intentem apuntalar entre tots.
Davant els reptes de la nova economia, calen noves regles de joc a nivell internacional que, sense frenar l’impuls i expansió de les empreses digitals, permetin un creixement i desenvolupament social globals amb un repartiment just de les càrregues tributàries. Tan important com reduir la fractura digital és també combatre la bretxa fiscal a nivell mundial, fins i tot dins de la mateixa Unió Europea, que actualment tolera l’elusió fiscal sense la necessitat d’acudir a paradisos fiscals.