“Què es juguen a què, molta bravata però a l’hora de la veritat, els voten”, va pronosticar l’octubre passat el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, al Congrés sobre el possible recolzament d’ERC i PDECat als Pressupostos. Tres mesos després, aquest interrogant continua obert, però avui la possibilitat que els independentistes votin els comptes de Pedro Sánchez és més a prop que lluny. Tant els republicans com els neoconvergents ja han anunciat que permetran que segueixin endavant amb el tràmit parlamentari, cosa que mes i mig enrere negaven. Ara afirmen que és una decisió merament tàctica, ja que volen continuar tenint temps per negociar fins a la votació final, al març. No obstant, més aviat sembla un punt d’inflexió cap al recolzament. Ho prova el malestar de Quim Torra, partidari de rebutjar-los a la primera de canvi davant de la negativa del Govern espanyol a parlar sobre els presos i l’autodeterminació, i la seva amenaça d’obrir ni més ni menys que una crisi de Govern si finalment ERC i PDECat donen el seu vistiplau. Tot i que en les últimes hores la seva posició s’ha suavitzat, aquest enuig mostra fins a quin punt el dilema pressupostari amenaça de tenir un efecte bumerang al camp separatista.

Guanyar temps davant de la falta d’alternatives

Després del fiasco del PSOE en les eleccions andaluses, i la reiterada negativa dels independentistes a recolzar els comptes del 2019, l’estratègia de Sánchez a favor d’esgotar la legislatura semblava condemnada al fracàs. Ara bé, a la intuïció verbalitzada per Borrell que aquests acabarien per cedir no li faltava fonament. La unilateralitat que va alimentar el procés entre el 2012 i el 2017 ara és impracticable, ja que no només va fracassar, sinó que ha tingut greus conseqüències judicials per als seus responsables. ¿Quina altra alternativa tenen ara mateix ERC i PDECat sinó continuar guanyant temps, en part a l’espera de la sentència del judici? A més, als republicans els resultaria molt difícil anar a les eleccions municipals a l’àrea metropolitana havent rebutjat uns Pressupostos socials. I l’important augment de les inversions a Catalunya, sota la bandera del compliment de l’Estatut, està pensat per Sánchez per fer més difícil la negativa dels neoconvergents. En paral·lel, hi ha un clamor al teixit econòmic i social a favor d’aprovar els Pressupostos que tampoc poden ignorar.

Finalment, és revelador que Carles Puigdemont desautoritzés Torra després de la seva trobada d’aquest divendres a Waterloo, acceptant que la decisió final correspon als partits i no al Govern, ni al de Barcelona ni a l’imaginari a l’exili. És un tallafoc davant del risc que el dilema pressupostari pogués acabar per trencar les costures de l’Executiu català. Tant ERC com el PDECat han ara d’aclarir-se i saber que poden demanar a Sánchez que sigui realista. I assumir també que si voten a favor dels comptes hi haurà una part dels seus que ho veuran com una nova rendició després de tants mesos de “bravates”, com ridiculitzava Borrell. I en les municipals, això pot alimentar el Vox del separatisme, que a Barcelona és la llista de Jordi Graupera avalada per l’ANC.