–Escolta... ¿parleu amb Ciutadans?
–No.
La resposta li va brollar ràpida i seca a Oriol Junqueras quan l’hi vaig preguntar l’últim dia de l’any. Tampoc és que em sorprengués, però després de dues hores de conversa amb ell i amb Raül Romeva vaig sortir de la presó de Lledoners més convençut que mai que aquest és l’únic camí que tenim: parlar. Sobretot parlar amb qui no estàs d’acord perquè per als teus n’hi hauria prou amb fer unes cerveses; tret que es tracti de companys de partit o de procés perquè llavors, en algunes ocasions, cal anar a la cita amb una armadura.
Sé que si li hagués plantejat la mateixa pregunta a Inés Arrimadas o a Albert Rivera haguessin respost igual; sé que arrenquem un any especialment complicat, que el judici als polítics independentistes i la seva previsible condemna posarà una altra vegada la caldera a màxima ebullició, que l’ofensiva de la dreta, furibunda i tramposa, està calant i que les convocatòries electorals contaminen el calendari. Només faltava l’eclosió de Vox per complicar encara més el panorama... o potser per aclarir-lo, no ho sé; però sí que sé que d’aquest embolic només en sortirem parlant. Quin remei.
Imagino més d’un lector arribat a aquest punt i pensant: “¡Ja ha sortit el bonisme a passejar!”. Doncs no exactament; els asseguro que jo –com tants catalans, com tants espanyols– no abordo les discussions sobre aquest assumpte amb una floreta a la mà i amb música pastoral de fons. ¡N’estic fins al capdamunt, del tema! Emmagatzemo notables dosis de cabreig amb qui considero responsables d’haver-nos ficat en l’embolic, abomino la Catalunya integrista i l’Espanya imperial, no suporto més al·lusions a colpistes o feixistes, i surfejo perquè algunes converses no acabin a crits. Però si jo puc intentar-ho, si escolto arguments que em posen els cabells de punta però no m’aixeco de la taula (igual que li passarà a algun interlocutor, imagino), si rebo crítiques que de vegades fan mal en el més íntim; si jo –com tants altres– amb la meva família, amb amics, amb altres de menys amics, amb algun carallot que ronda per allà m’esforço per no estripar les cartes... tinc el dret a exigir als nostres representants que no renunciïn a parlar, que no donin per amortitzada aquesta casella bàsica d’una democràcia. Gemma Nierga va estrenar fa temps un programa de ràdio, 'Parlar per parlar', que defensava exactament això: el valor intrínsec de les paraules, de la conversa. I casualment va ser a ella a qui anys més tard, en unes altres circumstàncies molt més tristes, alguns van linxar per reclamar diàleg per solucionar els problemes. ¿Tanta por ens fa parlar?