En situacions de forta polarització política com l’actual, els polítics recorren cada vegada més a l’insult i a la desqualificació personal en lloc de debatre sobre les polítiques de l’adversari. Passa als Parlaments i també, per descomptat, a les xarxes socials, fenomen que ha contribuït en alt grau a la proliferació de l’insult i a la banalització del llenguatge. la banalització del llenguatge. Perquè es recorre a la paraula barroera i a l’afront personal quan no és necessari i es trivialitza el debat.

Un dels últims exemples parlamentaris –n’hi ha molts d’altres– és la decisió d’ERC que cada vegada que Ciutadans digui “colpistes” als polítics independentistes els respondran qualificant-los de “feixistes”. Doncs ni una cosa ni l’altra. En primer lloc, perquè ni un adjectiu ni un altre expressen fidelment la realitat i, en segon lloc, perquè el seu ús constant banalitza el veritable feixisme i l’autèntic colpisme, i és un insult a les víctimes de feixistes i colpistes. La utilització permanent d’aquests qualificatius té un efecte contrari al buscat perquè elimina la diferència i la característica distintiva d’una actuació: si tots són feixistes, ningú és feixista; si tots són colpistes, ningú és colpista; si tots són culpables, ningú és culpable. No es tracta de prohibir res ni d’impedir l’ardor parlamentari, sinó que el debat se centri en les discrepàncies polítiques i no en les venjances personals.