Estampa de Nadal: una jove parella i el seu nadó, en un cotxet, passejant per un carrer barceloní; jo hi anava darrere, la vorera era estreta, no vaig tenir més remei que acomodar el meu pas al seu i sentir la seva conversa. Discutien. Ella, amb veu alterada; ell, en to assossegat. “¡És la meva vida i faré el que vulgui!”, proclamava ella; “Per descomptat, ningú t’ho discuteix”, li deia ell, apaivagador. A continuació, va exposar amb calma les raons per les quals creia que no era convenient portar el nadó a la guarderia: amb el sou d’ella a temps parcial no arribarien a cobrir el cost de la cangur i de la guarderia, i a més, al nadó li encomanarien tota mena d’infeccions a l’entrar en contacte amb altres nens i ella hauria de faltar a la feina perquè: “La meva mare pot donar-nos un cop de mà de tant en tant, però no cada dia, i la teva mare...". “¡La meva mare treballa!”, va replicar ella, i ell va guardar un silenci caut, no exempt de rancor: és una irresponsabilitat parir nens a Espanya (i a Catalunya) si no es disposa d’una àvia que pugui cuidar-los.
Ella s’anava posant cada vegada més histèrica, repetint la inútil cantilena: “¡És la meva vida i faré el que jo vulgui!”, mentre ell, raonable, didàctic, desgranava arguments. La possibilitat que fos ell qui s’ocupés del nen ni tan sols es va considerar. “Abans guanyàvem tots dos el mateix”, va reivindicar ella, desesperada. “Això era abans”, va recalcar ell (abans que naixés el nadó). Ella continuava protestant perquè sí, per molestar, a crits. Ell, alarmat, va girar el cap i es va adonar de la meva presència; va xiuxiuejar alguna cosa a l’oïda de la seva parella, que va callar de seguida. Vaig aprofitar un gual per avançar-los; mentre me n’allunyava vaig poder sentir com ella reprenia l’estèril discussió. Ell ja havia guanyat la partida: ella es quedaria a casa amb el nen i després anirien a buscar la parelleta. “És una tonteria que tornis a treballar per quedar-te de nou embarassada, el millor és tenir-los seguits; quan vagin tots dos a l’escola, et buscarem alguna cosa”, la persuadiria ell amb el seu to pacient, tan assenyat...
Aquesta mateixa conversa hauria pogut sentir-la fa vint o trenta anys. Una recent projecció del Fòrum Econòmic Mundial estima que haurem d’esperar dos segles fins a assolir la igualtat entre homes i dones. Pot ser és un càlcul optimista.
Pablo Iglesias ha abandonat temporalment la política per cuidar els seus bessons, de manera que la parella pugui reincorporar-se al seu lloc al Parlament. No imagino Albert Rivera o Pablo Casado imitant-lo. Són molt pocs els homes disposats a sacrificar-se pels fills, com venen fent les dones des de temps immemorial. Fins que no es dicti una llei que estableixi el permís de paternitat obligatori, la igualtat entre homes i dones serà una quimera.