"El meu desig és que la meva obra duri". D’una manera menys explícita, contundent, ho han dit molts escriptors i artistes. Avui continua representant-se Shakespeare i Mozart, dos creadors que, cal tenir-ho present, no treballaven per a la posteritat, sinó per a la satisfacció immediata d’un públic. O sigui que la supervivència d’una obra no depèn del designi ni de la premeditació de l’autor.

Alguns creadors absolutament pretenciosos i irresponsables han arribat a pensar, i fins i tot dir, que treballen per a la posteritat. Mentre no es demostri, amb aquesta voluntat no n'hi ha prou. L’escriptor Josep Pla va basar la seva extensa obra en l’observació del present. I amb no tanta extensió en l’evolució del passat. I va arribar un moment, quan ja era vell, que el va preocupar el futur de la seva literatura periodística. En aquells últims anys de la seva vida, va fer una confessió en privat: "¿Vols dir que tot això que he escrit continuarà viu?"

Era una manifestació d’esperança que aparentment es contradeia amb el que havia escrit sovint: que absurd és inquietar-se pel demà. Si he de ser franc, la posteritat mai l'he tingut en compte. Ni ara que tinc tants anys. ¿És que podem viure amb la il·lusió de durar després de morir?

Si alguna cosa podria preocupar-me una mica és la 'preposteritat’, és a dir, per exemple, no acabar d’escriure el llibre que ja tinc començat. Perquè sempre m’ha agradat començar i acabar. Ben mirat això és la vida. Començar amb esperances, continuar amb decisió i, si és possible, tornar a començar per fer-ho tot millor.

Però em sembla que jo tinc més mandra que ambició.