En la seva visita a lacimera del climade Katowice (Polònia), la denominada COP24,António Guterres, secretari general de l’ONU, va advertir que “un fracàs de les negociacions enviaria un missatge desastrós: desaprofitar aquesta ocasió posa en perill la nostra última oportunitat per frenarel canvi climàtic descontrolat”. El seu dramàtic crit d’alerta ha fet efecte en part, perquè s’ha arribat a un comú denominador consensuat sobre els reglaments que han de fer efectiu l’Acord de París del 2015, així com una declaració política que insta a incrementar els esforços per evitar l’escalfament global i a accelerar l’assumpció de responsabilitats.
Després de múltiples negociacions i en el temps afegit, la trobada acaba amb una sensació agredolça. A París ja es va entreveure que l’aliança global contra l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (CO2), conseqüència de l’era delscombustibles fòssils era una fita de mínims històrica que clamava per l’equitat i la justícia climàtica: evitar que, a finals del segle XXI, la temperatura mitjana del planeta superés els 2 graus en relació amb la de l’època preindustrial. “Molt per sota dels dos graus”, s’especificava, amb la idea de “seguir amb els esforços per limitar l’augment a 1,5º”.
Després de Katowice, i amb innombrables traves, sembla més una meta de màxims, amb la perspectiva inquietant de sobrepassar els límits establerts pels científics i amb administracions com la nord-americana (que ja va anunciar la seva renúncia a aplicar l’Acord de París), amb aliats com l’Aràbia Saudita, Rússia i Kuwait, que s’oposen als plans de reducció i a les contribucions determinades nacionalment (NDC), així com alsmecanismes de control dels balanços d’emissions. Aquests països, amb la pressió de les economies emergents com ara la Xina, reticents també a la regulació, es van fer el desentès, a l’inici de la cimera de Katowice, pel que fa a les sentides recomanacions del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de l’ONU (IPCC). És a dir: per arribar a l’objectiu dels 1,5º, les emissions haurien de baixar el 45% el 2030 i arribar a una emissió neta nul·la el 2050, una cosa que només la UE es planteja seriosament.
A Katowice, a més, la malaptesa operativa del Govern polonès, amfitrió de la cimera, ha desembocat en unes negociacions més complicades de l’habitual i ha dificultat, fins al final, la firma de l’acord.